La fórmula de la Coca-Cola

Posem que vinc d'una família de calbs. Posem que em cauen els cabells infatigablement. Posem que cada setmana el cretí del barber dedica una broma més bèstia a la meva closca pelada. I posem que, en un últim intent desesperat, decideixo desafiar el destí –i la genètica– amb un xampú anticaiguda. Tinc desenes d'opcions: anar a la farmàcia i deixar-me assessorar, passejar pels passadissos del súper i deixar-me temptar pel branding i els seus cants de sirena, o bé posar a Google ‟recepta xampú anticaiguda” i, un cop a casa, barrejar casolanament 250 ml de xampú natural, 150 ml d'una infusió d'ortiga, romaní i menta, 5 gotes d'olis essencials de romaní i llimona i 3 gotes de vitamina E. Al segle XXI, en l'era de la Wikipedia, el turbocapitalisme i la infoxicació, les solucions anticaiguda són infinites –i totes ineficaces–, però fa 100 anys les coses eren ben diferents. Podies tirar d'aquell gran oxímoron que és la saviesa popular, i untar-te la clepsa amb pixum de cabra (la recomanació d'Aristòtil) o amb cagarades de colom (la solució d'Hipòcrates), o bé recórrer als receptaris, uns d'aquells llibres en perill d'extinció –com els diccionaris o les enciclopèdies– que contenien tots els sabers del món. Els receptaris van fer fortuna a principis del segle XX i eren manuals, sobretot, de la botànica a la cosmètica, des de les receptes de melmelades als millors trucs per treure taques. Era l'època en què la gent encara es feia les coses, no corria al súper a comprar-les, i els receptaris contenien milers de fórmules exactes que podien ser preparades a casa després de passar per ca l'adroguer.

La Wikipedia abans de la Wikipedia

A Espanya els receptaris també van fer fortuna, i els diaris d'abans de la guerra s'anunciaven com ‟un llibre del qual tothom traurà profit: la mestressa de casa, l'amo del taller, l'obrer aplicat, el treballador d'oficina, l'agricultor, el comerciant, l'enginyer, el farmacèutic, el metge; en una paraula, tothom que vulgui dedicar les seves hores lliures a alguna ocupació que li proporcioni un benefici immediat”. Aprofitant l'actual febre dels makers i el revival de l'artesania que ha acompanyat l'avorriment hipster, l'editorial Gustavo Gili ha decidit reimprimir el seu històric Recetario industrial, un totxo de 1.300 pàgines que van empescar-se l'any 1934 com a resultat de fusionar el Henley's twentieth century formulas (1907) i el The scientific American cyclopedia of formulas (1919). L'han publicat directament, sense actualitzar-lo, utilitzant els mateixos fotolits dels anys trenta, perquè els romàntics del matràs i del fes-t'ho-tu-mateix puguin recuperar les 22.000 fórmules vintage que contenia. Que el llibre no s'hagi actualitzat té avantatges i inconvenients: avui en dia la majoria de fórmules estan obsoletes –el 1934 la taula periòdica tenia 88 elements: ara en té 118!– però, en canvi, s'hi troben perles com la recepta de la Coca-Cola –‟60 grams d'extracte fluid de cola, 90 grams d'elixir de calissaia, 180 grams de vi de coca, 120 grams d'extracte de vainilla, 30 grams d'àcid cítric dissolt i xarop simple fins als 4 litres. Després s'hi afegeix una part d'extracte de malta per cada tres parts de la barreja”– i també un remei per a la calvície tan poc fiable com tots els d'ara.

Destil·leries casolanes

En la llarga nit del preinternet, el Recetario industrial podia ser una mina per a desenes d'oficis, des d'ebenistes fins a escultors, passant per ceramistes o pagesos, però la joia de la corona del recull és encara el seu receptari alcohòlic, amb un catàleg de mams que espanta. S'allarga 105 pàgines i conté receptes per a tots els paladars, del whisky a la ratafia, passant per tota mena de licors, Chartreuse, curaçao, absentes o sidra-champagne. De cerveses n'hi ha una vintena, l'escocesa, la de sarsaparrella, la de gingebre, però també les clàssiques alemanyes, de llúpol o de melassa: si sou de fer-vos la birra a casa agraireu aquesta profusió de fórmules. Però el moment que aquest receptari alcohòlic , en què per mamar havies d'amagar-te als speakeasies –els bars clandestins controlats per la Màfia–, comprar el most del vi en maons i dissoldre'l o bé destil·lar-lo tu mateix. La prohibition impedia la venda, importació, exportació, producció i transport de qualsevol beguda alcohòlica, i durant aquella dècada negra les formulacions dels receptaris ho van petar. Paradoxalment, com que les intoxicacions, els enverinaments i les sobredosis accidentals de les destil·lacions casolanes sovintejaven tant, el govern americà va veure's obligat a relegalitzar la indústria.

Receptaris subversius

De vegades la literatura també ha servit per difondre el coneixement, però sovint hi ha temes que al sistema no li semblen divulgables. És el cas de les drogues o les substàncies explosives, a les quals el Recetario industrial dedica una pila de pàgines. A Club de lluita, el polèmic debut de Chuck Palahniuk que David Fincher va portar al cinema, el protagonista es passava la novel·la explicant maneres de fer explosius casolans: ‟Les tres maneres de fabricar napalm: 1) es poden barrejar parts iguals de gasolina i concentrat de suc de taronja congelat; 2) es poden barrejar parts iguals de gasolina i refresc de cola baix en calories; 3) es poden dissoldre excrements de gat engrunats en gasolina fins que la barreja s'espesseeix”. Per poder publicar el llibre sense problemes, Palahniuk va haver d'alterar totes les fórmules, amb ‟un ingredient canviat que les feia inútils”, però els llibres que contenen les fórmules exactes sempre han sigut un malson per a les autoritats. Als Estats Units, el llibre més buscat pels aprenents d'Unabomber és el mític The anarchist cookbook (el llibre de cuina de l'anarquista), escrit als anys seixanta per William Powell, un jove antisistema emprenyadíssim amb el govern dels Estats Units, que el perseguia per endur-se'l al Vietnam. Contracultural com l'època, l'anarcoreceptari arrenca amb un extens capítol sobre drogues i al·lucinògens, des de la jardineria de la marihuana i el peiot fins a la preparació d'àcid lisèrgic, passant per dubtosos globus a base de pells de plàtan o closques de cacauet. Al món d'abans del mòdem passava sempre: enmig de fórmules reals, circulaven moltes boles i falses llegendes, i no hi havia cap fòrum virtual per acabar de separar realitat i ficció. O el capítol dedicat a l'espionatge telefònic: en l'era de Wikileaks i Snowden, els aparells anarquistes semblen els gadgets d'Anacleto: agente secreto, i el capítol dedicat a l'armament i els explosius mereix la mateixa fiabilitat. De fet, expliquen que el jove Powell, que tenia 19 anys, es va dedicar a recollir anècdotes i a copypastejar tots els manuals de supervivència que va trobar a la biblioteca pública de Nova York, des de guies Boy Scouts fins a publicacions de l'exèrcit americà, i la majoria de pàgines del popurri no són de fiar. En l'actualitat, William Powell, convertit en un devot creient de l'Església anglicana, renega del seu manual, i aprofita cada vegada que té una tribuna per demanar que deixi de reimprimir-se. També n'han renegat els col·lectius anarquistes, però el mal ja està fet, la xarxa va plena de còpies i actualitzacions del text i, ara com ara, el receptari anarquista continua sent un clàssic entre els adolescents de mig món, fascinats per una lectura tan subversiva. Això sí, els aprenents de Guy Fawkes haurien d'intentar no provar-ho a casa, que la conspiració de la pólvora podria encendre'ls la cabellera, i au, a recórrer als ungüents.