Fa uns quants anys Gene Wilder va sincerar-se en una entrevista dient que va potenciar el seu vessant humorístic a partir de la malaltia de la seva mare. Els metges li havien dit a la família que no li provoquessin gaires sobresalts, sinó més aviat alegries. Al principi, el Wilder nen tan sols volia fer riure a la seva mare.
Tot just després de la seva mort van començar a aparèixer una gran quantitat de gifs recordant les seves millors escenes. Les que va compartir amb Marty Feldman eren antològiques. Veient aquests loops vaig adonar-me que en una simple mostra de cinc segons Wilder era capaç de metamorfosar la seva cara a partir del seu subtil somriure. Vaig arribar a la conclusió que fotograma a fotograma s'entenen moltes coses que sovint passen desapercebudes a velocitat normal, quan les expressions de la gent van introduint-se en el nostre inconscient com un suau plugim que ens omple d'un concepte. Al final, el nostre veredicte és el següent: "Que graciós és aquest tipus" o "Quin encant té aquesta noia".
Parlant d'encant. L'Ari, amb 18 anys, ens ha deixat víctima de la leucèmia. Vam tenir l'honor de fer un concert amb l'objectiu de recaptar diners per adquirir una màquina que identifica les cèl·lules potencialment perjudicials. El concert a Luz de Gas es va omplir, tot i que encara queda la meitat per recaptar. Sempre em va cridar l'atenció la seva mirada. L'Ari albergava en la seva expressió facial el candor de les primeres figures de les companyies russes de ballet.
Combinava explosions d'alegria pròpies d'una jove amb la maduresa adquirida per les seves circumstàncies. L'Ari també expressava moltes coses en cinc segons. Era com llegir el llibre de la seva vida en la ràfega d'un parpelleig.
Tant de bo l'Ari es trobi a “l'altre costat” gent com Wilder. Que l’actor aconsegueixi fer-la riure, igual que feia amb la seva mare. Necessitem lluitadores com l’Ari que ens deixin un llegat, i còmics que aconsegueixin treure'ns un somriure en els nostres moments de flaquesa.
Llarga vida al Projecte Ari.
