MÚSICA
B.D.A.

Joan Colomo: «‘La fília i la fòbia’ és perdre l’esperança en la humanitat i de cop recuperar-la»

Joan Colomo torna amb 'La fília i la fòbia' (2014), un treball de pop substanciós i vitaminat sobre les coses que més estima i odia. El 28 de març el presenta al festival Strenes de Girona

Joan Colomo. / STRENES Zoom

¿Estàs content amb el teu nou disc?

Fa mig any o més que el tinc, encara no l’havia ensenyat i pensava que no li agradaria a ningú. Estava superratllat perquè fa tant de temps que l’arrossego que ja l’odio. Però sembla que a la gent li agrada, o sigui que de puta mare.

I ara l’estrenes en directe.

Com que el disc me’l faig bastant jo sol, sense haver-lo tocat abans, doncs ara és com assajar unes altres cançons i això em motiva de nou.

M’ha sorprès que el full de promoció de BCore posi com a estil “cançó protesta”.

No sé qui ho deu haver decidit, deuen estar mig pirats a l’oficina, ha, ha! Suposo que tothom protesta una mica d’alguna manera. Però cançó protesta s’entén com un gènere concret.

Dona negra o Reses sociales i alguna més es podrien entendre com a cançó protesta, però la teva crítica sempre és indirecta, oi?

Potser és la meva manera de ser, d’intentar no emprenyar ningú. De vegades penso que m’agradaria fer un altre tipus de lletra, però només sóc capaç d’escriure el que em surt.

¿Tens fòbia a la gent i fília per persones concretes?

Potser en la cançó sí que és una mica aquesta idea, però en realitat no és tant a les persones concretes sinó una mica en general. La fília i la fòbia és no tenir esperança en la humanitat i de cop recuperar-la. Quan vaig tenir totes les cançons vaig veure que n’hi havia d’amor, de fílies, dels amics i d’altres més de fòbia, i vaig buscar un títol que les englobés totes.

El món de la música i del pop també és fílies i fòbies. ¿Et trobes que la gent o bé és molt fan teva o t’odia?

Sí, totalment, de fet és bastant inevitable que si a algú li agrada molt el que fas hi ha d’haver algú que ho odiï molt, perquè cada persona és diferent i amb això de les xarxes socials els haters surten sota les pedres.

T’afecten aquestes coses?

No, més que res perquè el meu entorn d’amics són haters per naturalesa i ho tinc bastant interioritzat.

Però també tens molts fans. La cançó Màgic és el més semblant a un èxit massiu que has tingut, oi?

Per mi és supermassiu. Que hi hagi gent que quasi no et coneix però que li sona la cançó és increïble.

¿És una cosa que t’agradaria repetir amb les noves cançons o no t’ho planteges?

Jo faig cançons perquè és el que he fet tota la vida i perquè no tinc cap altre ofici. I continuo fent discos per fer-los cada vegada millor que l’anterior i que hi hagi gent a qui li agradin. Com més gent millor. Però també sóc molt conscient de les meves limitacions i és impossible fer alguna cosa que li agradi a una gent concreta o a molta o a poca gent. Això no saps mai com va.

Ets eclèctic per definició?

Sí, amb els gustos sóc totalment eclèctic i suposo que en la manera de fer també hi deu haver una mica d’eclecticisme.

Al disc parles molt del pas del temps: Tus pies, Els problemes creixen … Et preocupa?

Sí, t’adones que van passant els anys, que et vas fent gran, que vas perdent gent i que són dos dies. Això en certa manera m’angoixa i com a teràpia intento reflexionar-hi.

¿T’agrada que et diguin el Rossinyol del Montseny?

Bé, és que jo sóc del Montnegre (Sant Celoni és en una vall entre el Montnegre i el Montseny), però sí, em sento molt del Montseny, i rossinyol em sembla bé.

Parlant del Montseny, la seva escena musical ve de Zeidun?

Sí, Zeidun va ser potser el grup més rellevant, aquell amb què ens vam fer majors d’edat. Però abans, als onze anys, amb el Mau Boada (Esperit!) ja fèiem grups.