Escenes
BELÉN GINART

"La feina mai m'ha fet patir. Em sento molt afortunada"

Entrevista a l'actriu Laia Marull

Cara a cara, amb la son enganxada a les parpelles i el rellotge en compte enrere a punt de començar l'assaig, l'actriu Laia Marull (Barcelona, 1973) es revaloritza. I no és que li calgui guanyar res: en la seva trajectòria no hi falten els premis, entre els quals hi ha tres Goya, ni el reconeixement de la professió, que admet que sent ben a prop. El que passa és que la menudesa del seu cos, vista de prop, permet fer-se una idea més precisa de com creix la Marull dalt d'un escenari o davant de la càmera. Parla amb una senzillesa que també li va molt a favor. "Em sento molt afortunada en la meva feina", repeteix una vegada i una altra, com si fos l'atzar el que l'hagués col·locat on és. La reposició de la Hedda Gabler , dirigida pel seu amic David Selvas, la porta altre cop al Teatre Lliure, on va debutar fa 20 anys.

Al gener vas fer 40 anys i en fa 20 que vas debutar professionalment al teatre, amb un Roberto Zucco a les ordres de Lluís Pasqual. Potser és un bon moment per fer balanç.

Em sento molt afortunada. Vaig començar gairebé per casualitat, quan gairebé ni sabia que em volia dedicar a la interpretació. Tot just havia fet un curs a l'escola Nancy Tuñón quan vaig treballar al Roberto Zucco amb Pasqual. I a partir d'aquí he anat tenint molta sort, he fet les coses que em venia de gust fer, he pogut triar. Però ara, amb la crisi, em plantejo que potser no hauria d'haver dit tant que no, que potser hauria d'haver fet això o allò…

¿Et fa patir quedar-te sense feina?

La veritat és que mai he patit gaire per la feina, sempre he pensat que ja arribaria alguna proposta i, fins ara, sempre me n'he anat sortint. I, de fet, he pogut anar triant projectes que m'han permès anar creixent com a actriu.

Però fa 20 anys semblava que les perspectives eren més optimistes que ara. Diuen que viurem pitjor que la generació dels nostres pares.

Els que ho van passar pitjor van ser els nostres avis. Com a mínim, els nostres pares van tenir la possibilitat de millorar. Els nostres avis, no.

En qualsevol cas, diuen que un efecte positiu de la crisi és la creativitat i la possibilitat d'aprendre a fer les coses amb menys recursos.

És que potser s'havien gastat molts diners alegrement, potser amb la crisi tindrem la possibilitat de fer les coses justament.

Una de les conseqüències de la crisi també és que els espectacles es poden veure més temps o es reposen.

Sí, realment és una llàstima que sovint un espectacle estigui més temps preparant-se que representant-se. En aquest cas, no em feia gens de mandra tornar-hi i, a més, de seguida hem vist que el temps que ha passat des de l'última funció ha anat a favor de l'espectacle: encara li ha donat més profunditat.

Has tingut l'oportunitat de treballar amb magnífics directors: des del mateix Pasqual fins a Mario Gas, Georges Lavaudant i Robert Lepage en teatre, i Icíar Bollaín i Agustí Villaronga en cinema. Què és el que no suportes d'un director?

A mi m'agrada entendre el director, intentar trobar el mateix to que ell està proposant per anar a l'una amb l'espectacle. No m'agrada fer coses en què no crec. En realitat, el que no suporto són els directors dolents. Si no hi confies, treballar-hi és molt complicat i l'espectacle se'n pot ressentir.

T'hi has trobat molts cops?

Pocs, només alguna vegada. I és molt dur, sobretot en teatre, perquè has de sortir a defensar una cosa en què no creus. En cinema passa ràpid, però en el teatre es pot fer molt difícil.

Quin tipus d'espectadora ets? ¿Et deixes seduir pel que et proposen o et passes l'obra o la pel·lícula buscant els mecanismes de l'espectacle?

Sóc una espectadora molt activa i m'agrada que quan actuo el públic tingui la mateixa actitud. Dit això, abans m'era més fàcil oblidar-me de l'ofici, però cada cop ho aconsegueixo menys i veig l'entrellat de les actuacions, de les posades en escena. Tot i això, em continuo fascinant i sorprenent amb detalls que no sé com s'han fet.

Et veus dirigint?

No, no m'hi veig amb cor ni en tinc la necessitat. Però si la sento, espero no coartar-me a mi mateixa, per por o pel que sigui, i llançar-m'hi.

Segur que de suport no te'n faltarà. Ets una actriu molt valorada per la professió.

Sí, és cert, em sento reconeguda. Tot i que també hi ha certa confusió sobre mi. Per als de Madrid sóc catalana, per als catalans sóc algú que viu a Madrid, i això que no hi he viscut mai… Sóc difícil de classificar. I, en general, no sóc una persona gaire famosa, diria que sóc molt poc coneguda entre el públic.

Què t'ha d'oferir un espectacle per engrescar-te?

M'ha d'atrapar el text, la història que explica. En aquest cas, també tenia moltes ganes de treballar amb el David Selvas. Havíem coincidit com a actors i ara em venia molt de gust que em dirigís. Ell sap molt bé com involucrar la gent, què pot demanar als intèrprets, perquè s'ho coneix molt. Té una manera de treballar que m'agrada molt, tot i que també pot arribar a ser molt dur. Però ha estat una experiència molt interessant, un viatge molt plaent amb ell i amb tot l'equip.

Quan l'obra es va estrenar l'any passat va fer fortuna una frase teva en què deies que la Hedda Gabler està com una cabra.

Sí, em va saber molt greu perquè no li fa gens de justícia. És un personatge molt complex i aquesta expressió és molt reduccionista. Me'n penedeixo.

Com definiries aquesta dona tan capacitada per fer mal a la gent que té al seu voltant?

És cert que té un component de bogeria, però la bogeria per si sola no l'explica. És una dona que busca un ideal i pateix la impossibilitat de ser qui realment és. En part, per culpa seva, però també a causa d'unes normes i unes regles que la subjecten a un lloc al qual no pertany.

Amb aquest muntatge has tingut la possibilitat de posar-te en la pell d'un dels grans personatges del teatre.

És un personatge icònic, una peça d'orfebreria. Està tan plena d'amagatalls que m'ho passo molt bé interpretant-la.

¿I què és el que menys t'agrada d'ella?

Que sigui aristocràtica. Nosaltres hem actualitzat molt l'espectacle, però això no es pot eliminar, i em fa por que creï distància amb el públic. I el que m'interessa és que la gent la pugui entendre o, com a mínim, posar-se a la seva pell.

Un any després de l'estrena, ¿no et feia una mica de mandra recuperar-la?

No, i a més està sent una experiència molt interessant perquè veus que el personatge i l'obra han agafat ara molta més dimensió. Amb només quatre dies d'assajos ja vèiem que les coses fluïen més, així que crec que això de reprendre els espectacles temps després s'hauria de fer sempre. Abans potser havia de forçar el personatge, però ara surt sol i veure'l en la distància m'ha permès seguir descobrint coses. A més, hem fet un viatge molt plaent amb tot l'equip, hem treballat amb molta honestedat per crear entre tots la nostra proposta.

Malgrat la crisi, ¿tens projectes en cartera?

Sí, però no sé si en puc parlar. Entre les coses que hi ha sobre la taula hi tinc una pel·lícula, que em fa molta il·lusió, amb la Roser Aguilar. Però encara no hi ha dates, ara és molt difícil trobar finançament per tirar endavant els projectes…

'HEDDA GABLER'
Teatre Lliure de Gràcia (Barcelona)
Del 22 de maig al 16 de juny
www.teatrelliure.com