Un été brûlant (un verano ardiente)

Ja és trist que Un verano ardiente s'estreni ara entre nosaltres, després que passés pel festival de Venècia fa gairebé dos anys. I ja és, més que trist, patètic que aquesta sigui la primera pel·lícula del francès Philippe Garrel, un dels pocs genis del cinema que queden vius i en actiu, que s'estrena comercialment a les sales de cinema en aquest país, edicions en DVD i retrospectives de festivals al marge.

Però, va, intentem veure l'ampolla mig plena, que al gremi de la crítica ens agrada massa fer el rondinaire. Hem de celebrar que la nostra cartellera pugi de nivell, perquè puja, i molt, gràcies a l'arribada d'un film com aquest.

Només per seqüències com la del ball-seducció de la Bellucci a propòsit d'una cançó dels Dirty Pretty Things o com la del numeret d'histèria i gelosia durant el rodatge d'un film d'època a Cinecittà ja podem arriscar-nos a dir que Un verano ardiente conté alguns dels moments més magnètics que viurem aquest 2013 asseguts a la butaca d'un cinema.

Garrel, tot i que ja no és aquell cineasta únic i extrem de fa quaranta anys, encara sap com construir instants de bellesa, puresa i encís estrictament cinematogràfics. Encara és un mestre d'aquest art, doncs. Però val a dir que a Un verano ardiente també ressonen influències literàries, com ara les d' El bell estiu de Pavese i Les afinitats electives de Goethe. El mal de viure i l'alteració d'un statu quo sentimental d'un matrimoni bohemi amb l'arribada d'una altra parella són alguns dels temes que Garrel introdueix en aquest magnífic i tèrbol joc de miralls emocional durant el desestabilitzador període d'altes temperatures de l'any.