Mig segle buscant l'onada perfecta

“Aneu a prendre pel cul tu i la teva pel·lícula”. Mike Hynson va agafar la seva llarga taula de surf i es va llançar contra la immensa onada que l’oceà Atlàntic escopia cap al cap de St. Francis. Feia dies que Bruce Brown, Robert August i ell viatjaven per la costa sud-africana buscant l’onada perfecta. Cansats per la seva infructuosa recerca, van decidir aturar-se i fer nit en aquella platja isolada a mig camí entre Ciutat del Cap i Durban. L’endemà, Hynson es va llevar ben d’hora i, mentre els seus companys d’aventura seguien clapant, es va cargolar un peta de maria i es va posar a contemplar com, una rere l’altra, anaven arribant onades de formes belles com divinitats polinèsies i grans com gratacels novaiorquesos. I cada vegada que s’apropava una nova etzibada oceànica, avisava els seus col·legues. Però quan aquests, adormits, aixecaven el cap, la muntanya d’aigua ja s’havia esfondrat.

Mike Hynson va sortir corrents cap a l’aigua. Cinc minuts més tard, Brown i August, encara intentant endevinar si era una imatge real o tan sols un somni amplificat per la fumerada cannàbica, iniciaven la seva excitada cursa cap a aquelles espectaculars estructures bromoses que intentava dominar Hynson. Sense temps per treure’s la son de sobre, August es va endinsar en aquell meravellós tub sud-africà. Des de la sorra, Brown va posar en marxa la seva càmera. Quan una hora més tard Hynson i August van sortir de l’aigua esgotats, Brown els va rebre amb el més gran dels seus somriures: havia rodat les que serien les escenes culminants del seu documental.

El bressol del surf

A Bruce Brown li va tocar servir a la marina a Oahu. A Hawaii, bressol del surf, no només podria seguir practicant la seva gran passió, sinó que, acompanyat d’una càmera de 8 mil·límetres, podria rodar les peripècies dels herois locals. De retorn a casa va ordenar les filmacions i va dur el muntatge final a Dale Velzy. Pioner de l'art de posar-se de peu sobre les crestes d’aigua, Velzy també tenia un gran instint per als negocis i va proposar a Brown realitzar projeccions de la seva pel·lícula a la botiga de surf que havia acabat d’obrir a San Clemente. Les sessions, a 25 centaus l’entrada, van tenir un èxit tan aclaparador que Velzy li va comprar a Brown un llibre per aprendre quatre nocions bàsiques de cinema i una càmera de 16 mil·límetres i li va encarregar ampliar la seva filmografia. Va ser així com Brown va dirigir títols com Slippery when wet (1958), Surf crazy (1959), Barefoot adventure (1960), Surfing hollow days (1961) i Waterlogged (1962). Amb tot, encara havia de rodar el seu documental definitiu.

Feia deu anys que Bruce Brown practicava surf. Només eren deu anys, però les platges californianes, abans desertes, ara estaven curulles de joves ansiosos per ser els primers a enfilar-se a la millor cresta. Cansat d’haver de competir per unes aigües que fins no feia tant pertanyien a un selecte grup d’iniciats, va decidir materialitzar una idea que feia temps que li rondava pel cap: emprendre un viatge més enllà d’Estats Units cercant l’onada perfecta. El pla inicial passava per volar fins a Sud-africà, però tot va acabar per prendre sentit quan el seu agent de viatges li va descobrir que per 50 dòlars menys (sí, menys) podia fer la volta al món. L’aventura ara no només consistiria a buscar l'ona oceànica més espectacular, sinó que, circumnavegant la Terra de nord a sud i de sud a nord, viurien en un estiu sense fi. Només calia completar l’expedició amb els dos surfistes que protagonitzessin les seqüències del documental que volia rodar. Brown va ser pragmàtic i no es va decidir pels millors sinó pels que es podien pagar el bitllet: Robert August i Mike Hynson, dues personalitats totalment antagòniques. August era morè i de formes educades. Li encantava el surf però tot just havia acabat l’institut i pel seu cap només passava ingressar a la universitat. Van ser els seus pares i professors els que el van convèncer que es decidís a fer el que molt probablement seria el viatge de la seva vida. El ros Hynson era un pinxo que havia estat a punt d’anar a petar a la garjola quan el van enxampar robant al magatzem de Hobie Alter, un dels més reputats fabricants de taules de surf. Alter no només el va perdonar sinó que, conscient que Hynson era un dels grans talents dels surf i una personalitat aclaparadora, li va finançar el viatge.

L’estiu de 1964 Brown, August i Hynson van agafar un avió rumb al Senegal, primer, i, després, a Ghana, on més que surfejar van passar els dies ensenyant a la sorpresa població local com enfilar-se a la taula. D’allà cap a Sud-àfrica. Es van establir a Ciutat del Cap. Les onades estaven bé però intuïen que, amagada, hi havia d’haver una platja on encara fossin millors. Van agafar les taules i la càmera i es van posar a fer autoestop. Els va aturar Terence Bullen, un personatge entranyable que es dedicava a caçar animals per als zoos locals. Va accedir a pujar-los a la seva furgoneta a canvi que es fessin càrrec del cost de la benzina. Va ser així, circulant per sinuoses carreteres secundàries, com van acabar petant al cap St. Francis i descobrint una de les onades més emblemàtiques del món del surf. En els mesos següents, el trio completaria el seu periple per l’Índia (on les autoritats locals no els van permetre rodar), Austràlia, Nova Zelanda, Tahití i Hawaii.

Més enllà de Califòrnia

Brown estava convençut que havia rodat un documental especial i es va reunir amb tots els grans estudis de Hollywood amb l’esperança de trobar-ne algun que es decidís a distribuir The endless summer. Tots els van despatxar amb la mateixa resposta: la pel·lícula estava bé però el surf no interessava més enllà de Califòrnia. Impermeable al rebuig, va iniciar una gira amb què, de Los Angeles a Nova York, va projectar el documental en auditoris i petites sales de cinema que pagava de la seva butxaca. El film encara no tenia so i Brown narrava l’experiència en directe, completant el relat punxant temes de música surf. El tour va ser un èxit, i es van exhaurir les entrades a gairebé totes les sessions, fet que va provocar que la distribuïdora Cinema 5 s’animés a sumar el documental al seu catàleg. The endless summer es va estrenar comercialment l’estiu de 1966 The endless summer. Brown s’havia gastat 50.000 dòlars en la promoció, la pel·lícula va recaptar 30 milions a la taquilla.

Assessorat per un d’aquells advocats amb maneres de hiena, Hynson va exigir una part del pastís. Brown va oferir 5.000 dòlars als seus antics companys de viatge. August va acceptar, Hynson va contestar-li que se’ls fotés per on li cabessin. Havia entrat a formar part d’una comuna hippy que, a l’estil de la família de Manson, era mig secta mig organització mafiosa, i ara guanyava uns quants milers de dòlars al mes traficant amb LSD. L’acabarien enxampant i passaria uns anys entre reixes. Quan va sortir de la presó, sense un duro, va demandar Brown. Va perdre. August va deixar els estudis d’odontologia. Va ser, irònicament, culpa del seu dentista, un aficionat al surf que havia vist The endless summer. L’odontòleg li va confessar que, tot i que es guanyava bé la vida amb neteges bucals i empasts, res es podia comparar amb la sensació de felicitat que experimentava quan agafava una bona onada. August es va fer surfista professional i, una vegada retirat, va obrir la seva pròpia empresa de fabricació de taules.

Poques vegades se’ls ha tornat a veure junts a tots tres, però la seva aventura va acabar esdevenint una filosofia i forma de vida. El Center for Surf Research, organització que vetlla per un turisme de surf sostenible, calcula que dues terceres part dels surfistes d’arreu del món han realitzat en un moment o altre de la seva vida un viatge internacional per practicar el seu esport favorit. Molt probablement, com Brown, August i Hynson, ho han fet buscant l’onada perfecta en un estiu infinit.