MÚSICA
BORJA DUÑÓ AIXERCH

Els escocesos Mogwai tronaran des del Tibidabo

Parlem amb Stuart Braithwaite sobre els vint anys del grup de Glasgow

Els escocesos Mogwai tronaran des del Tibidabo Zoom

Mogwai, un dels grups de rock instrumental més importants sorgits als anys 90, gaudiran d’unes vistes privilegiades aquest dissabte. Els escocesos pujaran al Parc d’Atraccions del Tibidabo per actuar en un nou festival barceloní, impulsat pels organitzadors del Kutxa Kultur Festibala, que es fa al Parc d’Atraccions Monte Igueldo de Sant Sebastià. En la primera edició del Tibidabo Live Festival, també oficiaran de caps de cartell els nord-americans Yo La Tengo, que presenten el seu nou disc, Stuff like that there (2015). House of Wolves, Black Box Red, Belako i Ocellot són altres dels al·licients d’un festival que permetrà, també, gaudir de les atraccions del parc.

En aquest context, Mogwai celebraran amb la intensitat que els caracteritza el vintè aniversari de la seva formació. Per aquest motiu, acaben de publicar un triple CD que recull moments importants de la seva discografia més algunes rareses. L’han titulat Central belters (2015), una referència geogràfica a l’àrea més poblada d’Escòcia que inclou Glasgow, on es va formar el grup. Es tracta d’una picada d’ullet als seus orígens, un ja llunyà 1995, quan van decidir inspirar-se en els Gremlins per batejar la banda i encara no tenien clar que serien un grup bàsicament instrumental. “Probablement en aquella època fèiem mig i mig, però la raó per la qual vam començar a fer peces instrumentals era que cap de nosaltres tenia veritables ganes de cantar”, explica el guitarrista i cantant ocasional Stuart Braithwaite. “Intentàvem fer música com la dels grups i artistes que ens agradaven, com My Bloody Valentine, Joy Division, The Cure, The God Machine, molt de Jimi Hendrix…”, continua. El que no s’imaginaven és que 20 anys més tard continuarien pujant junts als escenaris, sometent públics entregats a les seves tempestes sòniques. “No ens ho imaginàvem, encara que ens ho preníem molt seriosament. Érem molt joves, jo tenia 19 anys i els altres en tenien entre 17 i 20”. Els altres eren John Cummings (guitarra i veu), Dominic Aitchison (baix) i Martin Bulloch (bateria). Més tard, el 1998, s’hi va afegir el teclista Barry Burns.

Des d’aleshores, la formació s’ha mantingut intacta. “D’ençà que el Barry es va unir al grup [per gravar el clàssic Come on die young, de 1999], ens hem anat orientant més cap els teclats, els pianos, els ordinadors...”, reflexiona Braithwaite sobre una trajectòria en què cada vegada té més pes l’electrònica. ¿Un vintè aniversari serveix per fer una parada en el camí i plantejar-se els pròxims passos a seguir? “Segur que provarem coses diferents, últimament hem fet algunes bandes sonores, que ja són una mica diferents, però segur que quan fem un nou àlbum tindrem moltes idees noves”, diu el músic. Algunes d’aquestes bandes sonores són, per exemple, la de la sèrie de morts vivents del Canal+ francès Les revenants (2012) o la del documental del 2006 Zidane. Un retrat del segle XXI.

El que els agrada molt menys que el futbol -són fans del Celtic de Glasgow-és l’etiqueta post rock que els van encolomar a ells i altres durant els anys 90. El terme, inventat pel periodista Simon Reynolds, es refereix al rock més abstracte o instrumental, aliè al format cançó i sovint influït per les estructures de la música electrònica de ball. Per què no s’hi han sentit mai identificats? “Penso que és una etiqueta força pretensiosa i alhora molt reduccionista, perquè molts dels grups d’aquesta escena no tenien gaire a veure entre ells, més enllà de fer la música que volien fer”. A Braithwaite li agrada més allò de It’s only rock’n’roll. ¿Veu Mogwai fent més de 50 anys, com els Rolling Stones? “Això seria increïble, però no n’estic tan segur, ha-ha!”, riu.|

Tibidabo Live Festival. Parc d’Atraccions del Tibidabo (Barcelona). Divendres 4 i dissabte 5. Mogwai, Yo La Tengo, Black Box Red, House of Wolves, Belako, Rafael Berrio, Niña Coyote Eta Chico Tornado, Ocellot...