Escenes
Belén Ginart

El 'vogue' després de Madonna

Quatre grans coreògrafs internacionals se citen a Barcelona per amor al vogue. Els moviments del Harlem dels 60, inspirats en les poses dels models, es barregen amb la dansa postmoderna a '(M)imosa'

El 'vogue' després de Madonna Zoom

Ballaven com si fossin models, posant per a la portada d'una revista. Congelant el moviment dels braços en un gest seductor, emmarcant-se el rostre amb les mans com si busquessin el millor enquadrament. Van inventar un ball nou que van batejar com a vogue, manllevant el nom a la glamurosa capçalera de moda. Madonna es va enamorar d'aquell ball nascut entre les comunitats afroamericanes i llatines del Harlem de la dècada dels seixanta, el va evocar amb el tema Vogue, al disc I'm breathless (1990), i el va fer famós arreu. No va ser l'única que en va quedar fascinada. El nord-americà Trajal Harrell és el més persistent d'una colla de prestigiosos coreògrafs que hi han posat els ulls a sobre. Aquesta setmana, el Mercat de les Flors n'ofereix una mostra, l'espectacle (M)imosa, inclòs al cicle TRANSaccions.     

No és gratuït destacar la constància de Harrell al voltant d'una dansa també anomenada voguing, i crescuda en cercles LGBT dels Estats Units primer, i més tard de la resta del món. Però Harrell no va conèixer el ball de la subcultura del Harlem per la veterana diva pop, sinó gràcies al documental de Jennie LivingstonParis is burning, que l'any 1991 va guanyar el premi del jurat al Festival de Cinema de Sundance. El film retrata els concursos que tenien lloc a les sales de ball de Harlem en què competien principalment gais, transvestits i transsexuals, que amb aquesta dansa nova imitaven els arquetips sobre el gènere.   

Harrell va tornar a ensopegar amb el vogue al Love Ball, un gran esdeveniment benèfic organitzat cada any a Nova York per recaptar fons per la lluita contra la sida. Allà va néixer la seva voluntat de treure el vogue dels carrerons de la subcultura i emparentar-lo amb la postmodernitat. I per fer-ho es va imaginar que el voguing s'encreuava amb el col·lectiu d'artistes de la Judson Church, un potent equip de ballarins, compositors i artistes visuals que van treballar conjuntament entre el 1962 i el 1964.    

‟¿Què hauria passat si, l'any 1963, algú relacionat amb la tradició de la dansa voguing de Harlem hagués anat a Greenwich Village per actuar al costat dels primers postmoderns de la Judson Church?” Aquesta és la pregunta de partida que es va fer Harrell, i així van néixer una sèrie de coreografies, amb el títol genèric de Twenty looks or Paris is burning at the Judson Church, que ha anat desenvolupant al llarg de gairebé dues dècades. El treball li ha permès treure conclusions sobre el mestissatge artístic. Ha vist que les migracions culturals ‟no són realment un intercanvi, perquè una de les parts té més accés als canals de producció i distribució”. ‟Pot ser que aquesta cultura dominant et doni una càlida benvinguda, però també pots ser exorcitzat, et pot passar que se t'acabin apropiant, que et hackegin i et reprocessin en un nou embalatge que no inclogui el teu nom. Com el blues dins del rock’n’roll. Així que, què n'acabes traient tu de l'intercanvi?”   

Diumenge passat, Harrell va presentar a la Sala Hiroshima, en el marc de la programació expandida per la ciutat del cicle TRANSaccions, la primera de les peces que componen la sèrie, un solo anomenat (S). Seguint la categorització per talles de la roba als Estats Units, després van venir les peces (XS), (M), (Jr.), (L), (Plus), (Made-to-Measure) i (XL). ‟En realitat, cap al 2008 ja estava preparat per canviar de tema, però aleshores el meu treball va començar a ser programat a tot el món”, i així continua sent fins ara. Al Mercat de les Flors portaven quatre anys intentant programar la peça, però fins ara no s'ha trobat l'ocasió ni el context necessari per fer-ho.   

(M)imosa és una coreografia feta i interpretada per Harrell en col·laboració amb tres coreògrafs més de prestigi mundial, Cecilia Bengolea, François Chaignaud i Marlene Monteiro Freitas. ‟M'interessava molt obrir-me a la col·laboració amb altres artistes, i a més és la primera peça de la sèrie en la qual començo a treballar amb la noció d'entreteniment”, diu Harrell. Malgrat que dona per finalitzat el treball creatiu sobre les influències entre el vogue i la dansa postmoderna, sembla que el ball estilitzat del Harlem l'acompanyarà encara durant molt temps. El coreògraf ha realitzat una col·laboració artística de dos anys amb el MoMA, i allà hi va explorar les interseccions entre el vogue i el butoh. Potser Madonna el va conèixer abans, però està clar que a Trajal Harrell el vogue el va colpir més profundament.