ESCENES
BELÉN GINART

El teatre que no et pots perdre aquest trimestre

Iván Morales, Calixto Bieito, Lluís Homar, Declan Donnellan i Lluïsa Cunillé són alguns dels culpables d’una tardor escènica plena de muntatges imprescindibles

El teatre que no et pots perdre aquest trimestre / ROS RIBAS CHEEK BY JOWL Zoom

Apoc a poc les sales catalanes s’espolsen la indolència estiuenca per obrir nova temporada (sense oblidar el mèrit de les que no abaixen el teló a l’agost). El retorn amenaça de sobredosi amb el riu de propostes de Tàrrega i Temporada Alta, provoca el pessigolleig de la descoberta en el cas de les estrenes i ens remet a una plàcida zona de confort a les sales que recuperen espectacles del Grec.

Risc d’empatx per començar: borratxera a Tàrrega

Gaudir de la FiraTàrrega, l’esdeveniment d’arts escèniques més important en terres lleidatanes, que té lloc aquest cap de setmana, és deixar-se emportar per la frondositat de la programació i apuntar-se al goig del descobriment d’un tresor. Un dels valors segurs, tot i ser estrena, és Màtria, perquè la seva creadora, Carla Rovira, és una d’aquelles veus a qui cal no perdre la pista. La companyia de dansa La Veronal hi porta en primícia un espectacle sobre la mort del sempre inspirador i enigmàtic Pasolini. Íntims Produccions, que ho van petar fa un parell d’anys amb Wasted, ara s’atreveixen amb Pool (No water), un text de Mark Ravenhill sobre la fragilitat de l’amistat. En el capítol de denúncia social, tan lligat a la Fira, cal no perdre’s la performance contra la violència masclista Diez de cada diez, de la uruguaiana Valeria Píriz.

Iván Morales i els secrets de l’enterramorts

El director Iván Morales es prodiga poc, però el seu teatre mai defrauda i, de fet, crea addicció. Ara adapta La calavera de Connemara, una comèdia negra firmada per Martin McDonagh. La història d’un home solitari i misteriós que un cop a l’any té una feina ingrata: desenterrar del cementiri local les restes dels difunts de més de set anys. Pol López, Oriol Pla, Marta Milà i Xavi Sáez són el pòquer d’asos del repartiment d’un thriller amb valor afegit: l’assessorament coreogràfic de David Climent, de Los Corderos. La Villarroel. Barcelona. Del 15 de setembre al 29 d’octubre.

Girona poliglota al Temporada Alta

Des de fa anys, a Catalunya és difícil veure espectacles estrangers més enllà del Grec i de les propostes que esquitxen les programacions regulars del Lliure, el Mercat de les Flors i, puntualment, el TNC. L’excepció més rotunda ve de terres gironines gràcies a Temporada Alta. Dels 97 espectacles previstos 65 són d’autoria catalana. Hi ha molt per apuntar-se a l’agenda, començant per la inaugural Nit de Reis de la infatigable Cheek by Jowl, dirigida per Declan Donnellan (11 i 12 d’octubre, Teatre Municipal), i l’Out of context: for Pina, un homenatge a Pina Bausch (10 i 11 de novembre, Teatre Municipal) que Les Ballets C de la B només fan un cop a l’any.

Lluís Homar i la continuació d’una gran amistat

Va trigar a conèixer personalment el director i autor Pau Miró. Però la seva relació es va fer sòlida immediatament. Després d’haver-se-les enginyat per condensar en un únic intèrpret tots els personatges de la Terra baixa d’Àngel Guimerà, ara Miró li ha adaptat a mida el Cyrano. L’espectacle s’estrenarà al Temporada Alta (del 8 al 10 de desembre, al Teatre Municipal), però després farà estada al Teatre Borràs de Barcelona.

Els bons fruits de la collita del Grec

Ja és habitual que alguns espectacles del festival tornin després en temporada. És el cas de Nit de Reis (Teatre Lliure de Gràcia, del 14 de setembre al 8 d’octubre), la nova incursió del director Pau Carrió en l’univers shakespearià, en una comèdia deliciosa que mostra la solvència de la nova Kompanyia del Lliure. Un altre feliç rescat del Grec és Oklahoma (Teatre Akadèmia, del 20 de setembre al 15 d’octubre), la nova proposta de Dei Furbi, on el grup dirigit amb brillantor per Gemma Bertran agafa revolades godotianes per introduir-se en un univers absurd ple de lucidesa. I no cal lloar les virtuts d’ Un tret al cap, de Pau Miró, que torna a la Sala Beckett (13 de setembre - 1 d’octubre) després d’haver-se passat tot el Grec exhaurint entrades.

Cunillé, la dramaturga que brilla lluny dels focus

La coherència és una constant en la vida de Lluïsa Cunillé, fruit primerenc de les millors collites de la dramatúrgia catalana contemporània. Mai ha abandonat una lúcida (bé, sí, també tímida) zona d’ombra que ha alimentat el misteri al seu voltant. No es deixa entrevistar, gairebé no va a actes públics, no acompanya la promoció dels espectacles sobre obres seves. Xavier Albertí és un dels directors que millor l’han entès des del principi, i ara, en qualitat de responsable del TNC, la torna a fer brillar (un cop més, lluny dels focus) amb l’estrena d’ Islàndia (del 5 d’octubre al 5 de novembre) i d’una nova versió operística de la seva obra més aclamada, Après moi, le déluge (del 26 al 29 d’octubre).

Calixto Bieito, el retorn fugaç del fill pròdig

Va ser un dels grans responsables de la renovació i l’inconformisme de l’escena catalana. Però un dia el director de Castelldefels es va acabar trobant millor fora que aquí i el gruix de la seva carrera ha sigut ultrafronterer. Per això hi ha tantes ganes de veure com s’ho ha fet per adaptar la famosa novel·la de Bernardo Atxaga Obabakoak, on l’autor evoca un món a mig camí entre la realitat i la fantasia, molt proper al realisme màgic del Macondo de García Márquez. Molta poesia i molta tendresa i en mans ara d’un director avesat a la transgressió i a la mirada incisiva i inconformista. Al Teatre Lliure de Montjuïc, del 25 al 29 d’octubre.