Escenes
BELÉN GINART

La sort d'equivocar-se (Elogi de l'error)

L'error està molt mal vist. Però el músic Alfonso Vilallonga el reivindica com una drecera a mons fascinants i inesperats. Ho explica a 'La note d'à côté', teatre i cançons amb perfum de cabaret

La sort d'equivocar-se (Elogi de l'error) / BIRTE SOLEADA Zoom

“El risc més gran és no arriscar-se”. Alfonso Vilallonga, una d'aquelles flors rares i ja només (però no només) per això valuoses de l'escena musical d'avui, va tenir a casa una escola excel·lent per aprendre a caminar per la vida: el joc. La llar familiar era “un casino” on pares, fills i amics es desafiaven en les variants lúdiques més diverses: pòquer, bridge, mus, backgammon. “En vaig ser campió d'Espanya amb 22 anys”, diu d'aquesta última modalitat, d'on va treure la lliçó que només els agosarats tenen opció de sortir-ne triomfants. Com un joc es va submergir també en el món de la música, l'altra activitat bàsica en una família d'estirp aristocràtica (ell és l'actual baró de Maldà, ‟un títol que porto però no ostento”, precisa).

Davant del tauler o del teclat del piano, mai ha dubtat a l'hora de prendre riscos. De forma conscient o, sovint, sense adonar-se'n d'entrada. “Toco diversos instruments, però malgrat això sóc maldestre amb les mans”, es confessa. Això l'ha portat a una situació recurrent de la qual ha sabut treure bon profit. “Moltes vegades m'equivoco, i toco la nota del costat. I sovint em passa que sona millor que la que havia previst inicialment”. Així ha après que l'error “t'obre la porta a un món inesperat, i si haguessis tocat correctament no l’hauries conegut mai”. ‟Reivindico l'error com l'inici d'un camí molt més interessant”, diu l'Alfonso.

L'equivocació és l'espina dorsal de La note d'à côté, l'espectacle ideat pel músic i dirigit per Ernesto Collado que es va estrenar breument al Lliure durant el Grec i que ara torna a la cartellera. “L'error és humà, i crec que al públic li agrada perquè li sembla entranyable. Quan jo era petit i anava al circ no esperava veure perfecció, m'agradava molt més l'equivocació del trapezista”, explica, i es lamenta de la rigidesa de l'educació musical clàssica. L'espectacle és una proposta teatral farcida de cançons i amb cor de cabaret en què Vilallonga s'acompanya d'amics i col·laboradors, els actors Mònica López i Antoni Comas i la cantant La Shica, on ofereix pinzellades de la història de la seva família i on fa d’ell mateix.

Hi ha i no hi ha quarta paret en una proposta viva, per on desfilen la seva psicòloga, els seus pares, els seus avis i, també, l'amor del músic per barrejar elements i escapar-se d'etiquetes castradores. Perquè Alfonso Vilallonga és moltes coses: pianista, acordionista, actor, escriptor, generador d'artefactes insòlits com el Porno Songs (cabaret musical i literari) amb La Shica dels últims temps o el carismàtic protagonista d'uns concerts en viu (l'últim a Barcelona, durant les Festes de la Mercè) en què es fica al públic a la butxaca per la seva gràcia, el seu enginy mordaç per parlar de l'amor i del món en general, i el seu talant impúdic. “Sempre hi ha molta biografia en el que faig i el que escric, però m'agrada barrejar-la amb ficció i finalment no se sap on acaba cada cosa, perquè el que no tinc és vocació d'exhibicionista”.

De tot el que fa, però, el que més fama li ha donat els últims anys és la composició de bandes sonores. Especialment la de Blancaneu, de Pablo Berger, premiada amb un Goya i un Gaudí i molt present encara en el seu dia a dia. Vilallonga arribarà al Lliure després d'haver ofert dues actuacions amb aquella música. “La interpreto en directe amb l'orquestra de la ciutat on actuo, mentre es projecta la pel·lícula”. Berger li ha confiat també la banda sonora del seu nou film, Abracadabra, “però serà més aviat una col·laboració, perquè a més hi ha altres músiques”. I un cop més treballarà per a la seva amiga Isabel Coixet, com a autor de la música de The bookshop.

Músic, jugador i, en contra de tots els tòpics, molt disciplinat. És de tancar-se a l'estudi hores i hores fins a aconseguir acabar la feina, conscient que els encàrrecs volen dedicació intensiva. Per relaxar-se, potser proposarà algun joc als seus fills, especialment literari o d'agilitat mental i, si té sort, accediran a cantar una mica amb ell. “Ja m'agradaria que fos com a casa dels meus pares, però no és així. Els meus fills tenen aptituds, la nena canta genial, però són massa tímids, els falta temperament artístic”. Potser la millor herència, en tot cas, seria que es concedissin permís per equivocar-se.