ESCENES
BELÉN GINART

Per què no t’has de perdre ‘Beware of pity’

Simon McBurney dirigeix l’obra de Stefan Zweig en una aliança d’alt voltatge entre la companyia britànica Complicité i l’alemanya Schaubühne. Només dos dies per veure un dels imprescindibles del Grec

Per què no t’has de perdre 
 ‘Beware  of pity’ / GIANMARCO BRESADOLA Zoom

Obrir el programa del Grec és tota una aventura. Per a espectadors esporàdics pot suposar una mena de laberint críptic, i per als aficionats de soca-rel, un mal de panxa pel desig de veure més coses de les que el pressupost i el calendari solen permetre. Però en cada edició hi ha alguns espectacles que es planten a la casella de sortida amb el dorsal d’imprescindibles. Beware of pity (La impaciència del cor), el muntatge que Simon McBurney dirigeix en una feliç conxorxa entre la companyia britànica Complicité i l’alemanya Schaubühne, és al podi d’enguany. Per què no ens l’hauríem de perdre? Les raons són variades.

Per la potència escènica de Complicité

Peter Brook els va definir una vegada indirectament. Va venir a dir que la Gran Bretanya té una llarga tradició teatral. I que Complicité no hi pertany perquè sempre han tingut veu pròpia. Fundada l’any 1983 per Simon McBurney, Annabel Arden i Marcello Magni, inicialment amb el nom de Théâtre de la Complicité, s’ha caracteritzat sempre per un llenguatge amb una gran voluntat de transcendir el text. Per al grup, tan important és el que es diu com el que es veu i el que se sent més enllà de les paraules. Per això van ser pioners en l’ús de la imatge i en la creació d’espectacles que són com trepidants pel·lícules en viu on cal mantenir els sentits ben desperts per no perdre’s cap input : espectaculars escenografies, efectes enlluernadors, sons d’importància capital en el desenvolupament de la trama. Els molts premis internacionals rebuts al llarg de la seva carrera han distingit el seu esforç.

Perquè obliguen l’espectador a volar

Amb la imaginació, això sí. Eleven al quadrat la pretensió d’aconseguir que el públic treballi per completar les històries que presenten. En aquest cas, una versió particular de La impaciència del cor, de Stefan Zweig, en què l’autor reflexiona sobre la idea de la compassió i la capacitat de fer-se càrrec del dolor aliè. Ambientada en els anys de la desintegració de l’Imperi Austrohongarès, parla d’un soldat convidat a una festa en una casa benestant. L’home, amb un acusat sentit de l’honor però poc dotat per a les emocions, protagonitza una forta relliscada. Convida la filla dels seus amfitrions a ballar. Però la noia té el cos paralitzat per una malaltia irreversible. Amb la intenció de reparar la falta, les atencions que des d’aquell dia dedica a la noia tindran un efecte secundari no calculat. Ella interpreta malament els gestos i se n’enamora fins al moll de l’os. Amb conseqüències igualment fatals. L’espectador és convidat a atendre simultàniament dos plans narratius. Perquè a les escenes representades cara al públic s’hi sumen les veus d’altres actors que, des de l’ombra, diuen monòlegs interns o fan la funció de narradors omniscients.

Perquè van fer diana amb ‘El mestre i Margarita’

Des de l’inici d’aquesta crisi que no s’acaba mai, s’ha fet molt difícil veure teatre de fora a Barcelona. L’anterior visita de Complicité a Barcelona va ser fa cinc anys: tenen una llarga història, però no passen gaire per aquí. Ho van fer amb el que molts consideren el seu espectacle més rodó, una adaptació de la complexa novel·la de Bulgàkov que va trasbalsar tots els que la van veure i va deixar morts d’enveja els que se l’havien deixat perdre. McBurney és un home inquiet que, a més de dirigir, fa d’actor (en cinema ha intervingut, entre moltes altres pel·lícules, a Màgia a la llum de la lluna, de Woody Allen, o a Missió impossible: nació secreta ) i escriu. Les versions que firma el mateix McBurney, que el 2012 va ser el primer artista britànic associat del Festival d’Avinyó, formen part de la grandesa dels espectacles de Complicité. En aquesta ocasió l’han ajudat James Yeatman, Maja Zade i els membres de la companyia.

Per la suma explosiva amb la Schaubühne

És la primera vegada que McBurney fa un espectacle amb la berlinesa Schaubühne. I aquesta és una altra de les raons de la gran expectativa que desperta Beware of pity. La Schaubühne és també una companyia trencadora, i el seu director, Thomas Ostermeier, porta amb honor el títol de revolucionari de l’escena europea. Dos pols inquiets i inconformistes a la recerca de noves maneres de dir s’han posat a col·laborar. Ho fan en alemany, sí, i això pot suposar un fre per a alguns espectadors. Però hi ha sobretítols en català i la barreja d’elements facilita la comprensió del conjunt. Són només dues funcions d’una obra de la qual segur que es parlarà durant temps. Les oportunitats, ja ho diuen, no s’han de deixar escapar.

‘BEWARE OF PITY’, DE STEFAN ZWEIG. TEATRE LLIURE (GREC).

8 I 9 DE JULIOL