Julio Wallovits tenia 19 anys quan va marxar de l'Argentina. Hi torna de tant en tant, només a estones curtes perquè estima el país però el cansa l'energia vibrant dels seus compatriotes. Diu que està més bé enmig de l'embotiment d'Europa, que malgrat una certa atmosfera "mortuòria" li agrada "la reflexió", i per això fa 27 anys que hi volta. A Barcelona, durant la major part del temps. Però també a Amsterdam i ara a Praga, on va trobar l'espai que a Catalunya havia perdut. La seva feina és la publicitat. I la fa conviure amb una branca artística d'arrels profundes. Ha fet cinema (Smoking room, La silla) i fa uns anys va aterrar al teatre amb un èxit notable (Las listas) justament sobre la condició d'artista. Li agrada analitzar-se i qüestionar-se, i per això torna a escena amb Argentinamiento, on contraposa els seus dos costats, l'argentí i l'europeu, en un duel irresoluble entre cultures protagonitzat pel seu fidel Francesc Garrido.
Argentinamiento s'ha cuinat a foc lent. La vau estrenar fugaçment fa dos anys a La Inútil. Heu trigat molt fins a arribar a la Beckett.
Nosaltres no acostumem a tenir objectius. Volem fer les coses i les fem. Com que no hi havia cap teatre disponible ens vam ficar en una sala una mica underground. M'encanta tenir un primer contacte amb la feina en un lloc mig estrany. Després va sorgir la possibilitat de fer-ho aquí.
Quin és el nus de l'obra?
L’obra va d’un arxiduc, un aristòcrata de 500 anys, que funciona una mica com una representació d’Europa, que crida en audiència dos argentins comuns i corrents perquè li expliquin com lidiar amb els problemes que té avui mateix Europa, perquè no els acaba d’entendre. És una idea que tinc fa molts anys. Fa molt que dic que el món s’argentinitza. De fet, ja s’ha argentinitzat: el que passava a l’Argentina fa 20 anys ara pot passar arreu.
Quin tipus de coses?
Populismes demencials, corrupció en ascens, però a més sense cap tipus de justícia, petits furts, suborns, tot el que acompanya un sistema ja descontrolat. Abans a la resta del món passaven coses però hi havia uns protocols que es mantenien. A l’Argentina no, perquè un tipus robava i te n'assabentaves, però sortia al carrer l'endemà. Ara és igual aquí, els rics surten, els pobres van a la presó. Jo crec que el gran descobriment del segle XXI és com la classe poderosa fa el que li rota i no passa res.
Hi ha un guanyador a l'obra?
Evidentment, ningú guanya. És una mena de muntanya russa que va girant, hi ha moments en què estàs amb uns i moments amb els altres. Els argentins tenen la joventut, la vitalitat refrescant, i els europeus són la vellesa, l'experiència, que a vegades t'il·lumina.
Quin és el to de l'obra?
És una sàtira, no hi ha una altra manera de parlar d'això. Tot és absurd. Però avui dia el que és absurd és costumista. Avui Kafka seria un periodista costumista. Faria documentals.
Ara vius a Praga.
Si, jo ara estic vivint a centreeuropa. Praga no és un lloc per anar si estàs esperant estímuls de l’exterior, però si tu hi vas amb idees és un lloc preciós per treballar-hi.
No és molt parc temàtic?
Saps què penso? Que critiquem molt el turisme, però jo crec que és una metàfora de vida. Jo no menystinc els turistes, penso que això som nosaltres: amb el gest espantat per si no et tornen bé el canvi, mirant ràpid, fent una foto, anant en segway, arruïnant l'ambient.
Per què vas marxar de Barcelona?
El 2012 no hi havia res aquí per a mi. Vaig pensar: “He de marxar perquè em quedaré sense feina”.
Aquí ens diuen que un dels efectes positius de la crisi és que ha obligat la gent de teatre a espavilar-se a fer coses amb molt pocs recursos, que hem importat el model argentí.
No és un model argentí. Quan a Cassavetes li preguntaven per què rodava càmera en mà ell deia “Perquè no tinc diners per comprar un trípode”. Que a l’Argentina hagi tingut certs resultats positius no vol dir que sigui un model. I si és un model és un desastre, perquè és un model per fer merda la gent, però s'ha imposat a tot el món i ja no remetrà.
Està clar que no fas teatre per negoci. Per què ho fas?
Ho faig per la cosa més maca de totes, perquè existeixi i perquè em defineix. Això és molt més ambiciós que els diners, en el fons. En el meu cas, la professionalització del que faig em portaria a un lloc completament diferent.
El cinema l’has deixat?
No, tinc guions i ganes. Tinc la proposta de fer una sèrie i hi estic treballant, encara no hi ha res segur però és com tornar a fer cinema per una altra porta. Jo vaig fer dues pel·lis sense condicionants, i si em venen amb moltes històries no en faré més.
Hi ha més obres al calaix?
Sí, estic treballant en una obra, més gran. M’agradaria fer alguna cosa mig boja, amb vuit o deu actors, però crec que em portarà com a mínim un any més. Jo soc un home d’idees, no soc un escriptor.
+ Detalls
'Argentinamiento'
Sala Beckett (Barcelona)
Fins al 14 de maig
