ESCENES
BELÉN GINART

5 grans papers de Pablo Derqui

L’actor barceloní s’endinsa en la ment assedegada i insatisfeta del Calígula imaginat per Albert Camus. Dirigit per Mario Gas, l’existencialista suïcida s’afegeix a una llista de papers memorables. En recordem alguns

5  5 grans papers de Pablo Derqui / GREC Zoom

Quants actors de teatre catalans deuen tenir club de fans? Segur que molt pocs, i Pablo Derqui (Barcelona, 1976) és un d’ells. Bé, fem una mica de trampa perquè el teatre va ser el seu primer (i molt fèrtil) bressol artístic, però la seva fama s’ha multiplicat gràcies a la seva assiduïtat en sèries televisives (Pulsaciones, Nit i dia, Isabel, Hispania, Ventdelplà ). Aquest intèrpret que va a més en els papers complexos va estrenar nou treball dimarts al festival de Mèrida. Calígula, l’obra de Camus dirigida per Mario Gas, portarà també al Grec un actor considerat dels millors de la seva generació i que, abans de llicenciar-se a l’Institut del Teatre, ho va fer en humanitats. La sòlida formació és sens dubte una gran ajuda, però a ell els personatges li passen pel ventre i hi deixen sempre petjada. Aquí en tenim una petita mostra.

L’assassí marginal a ‘Roberto Zucco’

Prim i menut, Pablo Derqui aparenta una fragilitat enganyosa. L’escenari el fa créixer i pot arribar a fer molta por. Però la seva versatilitat el fa també vulnerable i dolç. És capaç de qualsevol registre, especialment si el personatge és ple de matisos. Aquest n’és un cas, i una fita en la seva carrera. La direcció de Julio Manrique va ajudar a treure petroli d’aquest perillós assassí, dibuixat per Koltès inspirant-se en un delinqüent real. De la fragilitat a la violència embogida d’un personatge ple d’espines. Amb la capacitat de fer creïbles, sense fissures, totes les cares d’un monstre víctima d’una acarnissada lluita interior entre la vida i la mort, la falta d’amor i la ferocitat.

El Jim passional i extrem de ‘Desde Berlín’

En aquest superb homenatge a Lou Reed, Pablo Derqui (parella impossible d’obviar amb Nathalie Poza) és Jim en un reguitzell d’escenes escrites per Juan Villoro, Pau Miró i Juan Cavestany a partir del disc Berlín. En un continu salt d’estats emocionals, aquesta narració d’una història d’amor a ritme de rock va permetre a Derqui dibuixar un personatge ple de contradiccions i fractures interiors, agent, pacient i testimoni d’un abismal viatge cap als inferns. Implacable la seva construcció d’un home torturat i torturador, ansiós de fugir de si mateix i a la vegada de ser on és, tan carregat d’amor cap a la seva Caroline com capaç de fer-li el mal més insuportable.

El malvat radical de ‘L’orfe del clan dels Zhao’

Amic del es històries mítiques, el director Oriol Broggi va aconseguir fer proper a l’espectador d’avui el primer text oriental conegut a Europa, una faula moral escrita al segle XIII. I Derqui hi va tenir molt a veure, amb la seva interpretació magnètica del dolent-dolent, de l’estirp dels més malvats, antagonista d’un també brillant Julio Manrique. Un personatge terrorífic al qual Derqui dona la màxima credibilitat en una interpretació sense fissures. Hieràtic i superb.

L’home ferit i sensible d’‘Una giornata particolare’.

Amb Clara Segura com a parella (repetirien treball conjunt a l’èxit televisiu Nit i dia ), dirigits (altre cop) per Oriol Broggi, van aconseguir fer la seva pròpia peça i independitzar-la de la mítica pel·lícula d’Ettore Scola. La màxima expressió de la candidesa i la vulnerabilitat en la pell del jove Gabriele, un locutor de ràdio homosexual tan sensible, culte i educat com necessitat d’afecte, d’importar a algú i de ser tingut en compte sense judicis. Un home exclòs i desubicat que durant un dia, gràcies a la complicitat acabada de néixer amb la seva veïna, tindrà la possibilitat de ser ell mateix. Gabriele creix en cada escena sense perdre mai la coherència i la integritat. Una interpretació continguda, plena de petits gestos i de silencis.

L’ambiciós i insatisfet ‘Calígula’

Els actors acostumen a dir que el millor paper és el que tenen entre les mans. I el que passeja ara Derqui és el de Calígula en el muntatge estrenat dimarts al Festival de Teatre de Mèrida. Segons el director, Mario Gas, el personatge necessita un actor molt versàtil, amb capacitat de canvi i potència interpretativa. I Derqui li dona tot això a l’home poderós que es rebel·la contra el seu propi destí. El personatge de Camus va inaugurar una nissaga de tirans, i condensa les idees de l’autor sobre l’existencialisme, les perversions del poder, la corrupció, la insatisfacció i la caducitat de l’amor. Calígula ho vol tot, vol la lluna, i quan entén que no pot tenir-la busca la mort. Altrament, quin sentit podria trobar a la vida?