Escenes
Belén Ginart

Les confessions de Pablo Carbonell

El cantant de Los Toreros Muertos converteix en un espectacle el seu llibre de memòries ‘El mundo de la tarántula’. Un viatge sincer carregat d’amics i no amics, drogues, sexe i contracultura

Les confessions de Pablo Carbonell Zoom

Rebel·lia

És difícil vincular les paraules “seguir les normes” i “Pablo Carbonell” en una mateixa frase. Fill d’un advocat hiperreligiós i d’una professora d’anglès, es va beneficiar des de petit de la bonhomia paterna a l’hora d’anar fent la seva. Però està content que el seu pare, domiciliat als núvols per emboirament senil des de fa anys, no pugui llegir el seu llibre de memòries. El va escriure per invitació de l’editorial, Blackie Books, seguint la pastanaga d’un avançament en uns moments de desavinences amb Hisenda. L’home “amb les butxaques més foradades del món” va ser el primer sorprès de veure que bé que s’ho passava rescatant els principals passatges de la seva vida, que després ha convertit en un espectacle. A El mundo de la tarántula, títol del llibre i de la seva versió escènica, certifica que sempre ha intentat seguir el consell patern de no deixar-se trepitjar mai la dignitat, malgrat que això suposés enemistar-se amb gent poderosa de la indústria discogràfica o els mitjans de comunicació, que cita amb nom, cognoms i detalls.

Sexe

“Una de les confessions més importants que faig al llibre i a l’espectacle són les meves relacions bisexuals de l’adolescència”. Recopilar els records ha sigut “molt alliberador” per a Carbonell, tant com haver fet una bona teràpia. L’espectacle, de fet, es planteja com una sessió amb un psicòleg invisible, que l’intèrpret invoca com a tants altres personatges importants en la seva trajectòria: el seu inseparable fins a la mort Pedro Reyes, “sense el qual ni tan sols estaria fent ara aquesta entrevista amb tu”, el Gran Wyoming, Fernando Fernán Gómez...” No es tractava de narrar, sinó de fer”, diu Carbonell sobre la textura de l’espectacle, en què l’humor i la tristesa juguen a fet i amagar. “Molta gent em dona les gràcies per haver explicat tantes coses, perquè s’hi veuen reconeguts”, assegura. De fet, diu que la bisexualitat era corrent en l’època i l’entorn en què ell va viure: el món àcrata de la Huelva fosca dels setanta. L’artista desgrana la seva promiscuïtat, afavorida pel seu encant natural i per l’estatus que atorga la fama. I confessa que, ben passada l’adolescència, la reconciliació amb la mare de la seva primera filla es va truncar quan va trobar-lo amb un home al llit.

Drogues

L’altra gran confessió que Carbonell comparteix amb lectors i espectadors és la seva fascinació per les drogues. L’alcohol, l’haixix, les amfetamines i la cocaïna com a habituals companys de viatge. Però mai abans d’actuar. Sempre després. “Perquè no suportava la idea que els aplaudiments se’ls emportés un altre”. Per això no estava disposat a sortir a l’escenari sense ser ell mateix. En el seu primer viatge a Colòmbia es va comprar un curiós souvenir: es va enviar a casa, per correu, un sobre ple de cocaïna. Però la vegada que més va sentir el perill de les drogues va ser en el segon viatge, quan la família Ochoa, mà dreta de Pablo Escobar, va contractar Los Toreros Muertos per a una festa privada alterada per la irrupció gens pacífica de l’exèrcit. Al llibre hi recull una anècdota que no ha inclòs a l’espectacle: “La història em va arribar per persones diferents i per això l’hi vaig incloure. Diu que José Luis Perales, també en una festa per a narcos, va haver de cantar sota amenaces 15 vegades Y como es él. M’acaba d’arribar que la història és falsa i que Perales està molest amb mi per haver-la repetit. Aprofito l’ocasió per demanar-li perdó”.

‘Mi carro’

La primera cançó que Carbonell va cantar en públic, de manera improvisada de camí a l’institut, va ser Mi carro, de Manolo Escobar. Èxit total. Arran de l’actuació, una noia li va demanar de sortir amb ell, els xulos de l’institut el van començar a tractar amb respecte i el va mossegar el cuc de la música per la força que li concedia de conquerir les persones. El tema està inclòs a l’espectacle, on interpreta altres cançons que han tingut un pes important en la seva vida. Curiosament només canta dos temes propis, compostos expressament per a El mundo de la tarántula. L’espectacle, diu, està en contínua evolució i té intenció d’anar-lo fent durant molt temps.

Aprenentatge

“Em penedeixo d’haver estat tan obstinadament autodidacte”. Pablo Carbonell va ser un cul de mal seient que s’ofegava a l’escola i que tampoc va sentir mai la necessitat de rebre classes per perfeccionar les seves múltiples facetes artístiques: pintor, cantant, guitarrista, actor, director de cinema, presentador de televisió. “M’he perdut moltes coses que em podrien haver ensenyat moltes persones”. “Sempre he sigut tardà: em vaig treure el carnet de conduir als 45 anys, vaig aprendre a tocar la guitarra amb 35 i fins fa tres anys no vaig prendre classes de veu. En vaig fer 20, i no hi he tornat perquè les tinc al cap i ja sé el que he de fer”. Rebel, autodidacte incorregible i sense por a confessar-ho en públic.