Escenes
Belén Ginart

Teatre en 'storyboard'

'Quan arribi la tardor' utilitza dibuixos fets en directe per il·lustrar la vida de Kirk Varnedoe, un prestigiós expert en art i entrenador d'un equip infantil de futbol americà

Teatre en 'storyboard' Zoom

"Però quan jugarem un partit de veritat?" "Quan arribi la tardor". El Giant Metrozoids era un equip de futbol americà de nens de vuit anys. Es delien per passar a l'acció, però el seu entrenador no tenia tanta pressa. Sabia que la vida és un aprenentatge continu: l'important no és el gran partit, sinó els partidets del dia a dia. Mentre es trobaven a Central Park per conèixer els rudiments de l'esport, els nois aprenien què volia dir estar al món. El seu entrenador era Kirk Varnedoe i per a ell la tardor no va arribar mai. Malalt de càncer, va morir el maig del 2004. Quan arribi la tardor, que es representa a La Seca, recorda la vida de Varnedoe amb un format teatral atípic. Com un storyboard on la paraula i la música es barregen amb els dibuixos fets en directe.

Varnedoe va ser el míster d'aquella colla d'infants per accident. El seu espai natural no eren els camps de futbol, sinó els museus: era historiador, professor i conservador en cap al Museu d'Art Modern de Nova York. Però un dels seus alumnes, Adam Gopnik, sabia que entre les passions íntimes del mestre hi havia el futbol americà. A les aules es van fer amics, el deixeble el va acompanyar al llarg de la malaltia i va ser Gopnik qui va demanar a Varnedoe que entrenés aquells nens il·lusionats entre els quals hi havia el seu fill. Durant un període tan curt com intens, l'expert en art va poder exercir com l'enamorat del futbol que també era, i de passada encoratjar els nois per atrevir-se a ser protagonistes de la seva pròpia història.

Adam Gopnik va explicar tot això en un article al New Yorker. Un homenatge en què recordava els orígens de la seva amistat i bastia el retrat d'un home a qui admirava: la seva manera d'encomanar la fascinació per l'art, tant a l'escola com en unes conferències memorables que va impartir també poques setmanes abans de passar per sempre a la banqueta; la manera de tractar els seus petits esportistes i d'enfrontar-se a la malaltia. Quan Toni Galmés va llegir l'article va començar a imaginar com podria portar-se a escena.

Galmés és un home bicèfal (com a mínim), dividit professionalment entre el teatre i la creació artística. Llicenciat en belles arts, imparteix classes d'història del teatre a l'Institut del Teatre i a la Universitat de Barcelona, on s'encarrega també de l'aula de teatre, a més de dirigir els seus propis espectacles. Però fa uns anys va retrobar els seus orígens en el món de la il·lustració, i amb un soci va crear una empresa d'animació dedicada a l'elaboració d'anuncis i storyboards per a la publicitat i el cinema. I aquesta dimensió ha marcat el format i l'estètica de Quan arribi la tardor. “Fer un storyboard s'assembla molt a dirigir teatre. De fet, és un teatre gràfic”, opina Galmés.

Sobre l'escenari de La Seca, el públic hi veurà la recreació d'un pitch: les reunions de feina en què els dibuixants dels estudis d'animació presenten als creatius un storyboard del que serà més endavant la pel·lícula. Aquí es fabula amb la idea que els espectadors són els productors que poden fer possible un film sobre la vida de Varnedoe. I els dibuixos han de servir per convèncer-los. Un sol actor, Jaume Viñas, fa tot el parlament i posa veus a cadascun dels personatges. A Adam Gopnik, al Kirk, als nois que entrenava. Al seu costat, Galmés fa dibuixos dels principals moments que ell descriu en la seva narració, i la música de Gerard Bosch embolcalla les escenes i en fa l'ambientació sonora.

Ferran Audí és el director d'aquest espectacle atípic, fet amb ràfegues de passió. Per l'art, pels que entreguen la seva vida a grans causes presentades amb l'aparença de les petites coses. Per un intel·lectual de gran prestigi que va saber lluir el seu costat més terrenal. I per l'escriptor que va ser capaç d'explicar-ho tot amb l'emoció que provoquen els relats escrits des de l'ànima. "Els Metrozoids no van arribar mai a jugar un partit de veritat. És una història no acabada. Com un quadre impressionista, com una obra de Pollock, com un entrenament: el partit és cada dia", diu Galmés.