Escenes
Belen Ginart

‘Paraules encadenades’, un abans i un després per al teatre català

El ‘thriller’ de Jordi Galceran torna a Barcelona 19 anys després d’estrenar-se. Sergi Belbel dirigeix el nou muntatge d’una obra que va marcar un punt d’inflexió en la nostra dramatúrgia i en la vida del seu autor

‘Paraules encadenades’, un abans i un després per al teatre català Zoom

“El terror i el teatre no són compatibles”. L’opinió és de Sergi Belbel, director de la nova posada en escena de Paraules encadenades 19 anys després de l’estrena. Però el cas és que l’autor de l’obra, Jordi Galceran, ho va aconseguir. Els espectadors passaven por amb la història d’una dona segrestada per un assassí amb qui arriba a un pacte: si ella el guanya al joc de les paraules encadenades la deixarà marxar. Si no, la matarà. “Havia vist moltíssims thrillers al cinema. Vaig voler aplicar al teatre els mecanismes del gènere però amb uns altres recursos, de la manera més pura i senzilla”, recorda Galceran. No només els espectadors s’enreden en els fils de la por. L’actriu Mima Riera, que amb David Bagés protagonitza ara l’espectacle, diu que el seu cos reacciona com si estigués realment espantada. Surt dels assajos amb mal de cap, amb el cos adormit, amb els senyals propis de la tensió psíquica acumulada.

Gran èxit

Durant la seva estrena, Paraules encadenadesva ser tot un fenòmen teatral, interpretat per Emma Vilarasau i Jordi Boixaderas a les ordres de Tamzin Townsend. Un èxit aclaparador que, com diu Belbel, va dinamitar algunes conviccions ben arrelades. La més important, que a la dramatúrgia contemporània catalana li estaven vedats els públics massius. El muntatge va demostrar que l’autoria local podia ser àmpliament comercial. El primer sorprès va ser el mateix Galceran, molt introduït en el teatre d’aficionats però dedicat aleshores al món de l’ensenyament. “Havia presentat Dakota i Paraules encadenades a dos premis, i totes dues van guanyar. Es van estrenar al teatre professional amb pocs mesos de diferència. Jo anava a veure Paraules encadenades al Poliorama i reia perquè mai havia pensat que una obra meva s’estrenés al que aleshores era temple del teatre català, on un any abans hi havia vist actuar el Flotats”.

Història

Aquell Paraules encadenades va fer història i continua sent un espectacle molt recordat. Per edat, Mima Riera no el va veure. Per raons diferents, David Bagés també se’l va perdre. Però tots dos són conscients que ara recuperen una obra important per a molta gent, un d’aquells espectacles que queden en la memòria col·lectiva. Tots dos diuen que és una gran obra, d’aquelles que et posen en un repte continu. “Està plena de sorpreses”, diu Bagés, que considera el seu paper el més complex dels que ha fet fins ara. Han passat dues dècades, però Belbel diu que l’obra té una vigència absoluta sense necessitat de fer-hi cap retoc. Ell s’ha centrat a incorporar els espectadors a l’escena, com si també estiguessin dins del garatge on passa tot. “Però no toquem ni un pèl a ningú”, tranquil·litza. I també a intentar aconseguir que els actors no abaixin la guàrdia en cap moment. Paraules encadenades no és l’obra més muntada de Galceran; se n’han fet una quarantena de produccions arreu (són bones xifres, però molt lluny de les prop de 400 d’El mètode Grönholm). Unes han funcionat millor que altres, i Galceran creu que la direcció i els actors hi tenen molt a veure. “Quan el muntatge funciona es diu que el text és molt bo. Si no, que és molt fluix. I jo crec que la responsabilitat del text és del 50%”, apunta. “És una obra molt passada de voltes, i són els actors els que la fan creïble”.

Trajectòria

L’excel·lent acollida de Paraules encadenades (i, en menor grau, de la seva predecessora Dakota) van ser claus en el viratge professional de Jordi Galceran. El van convèncer que podia viure de l’escriptura, cosa que no s’havia plantejat mai. I això va fer. Però no en teatre. “Em va sortir molta feina de guionista”, diu l’autor, i va anar enllaçant dramàtics a la televisió. Pel que fa al teatre, l’èxit el va paralitzar. Pensava que a partir d’aquell moment havia d’escriure obres transcendents, sobre “els grans problemes de la humanitat”. I això el va portar a la sequera creativa en el terreny de la dramatúrgia. No hi va ajudar el consell del seu admirat Flotats. L’actor i director el va convidar a veure les obres del futur Teatre Nacional de Catalunya, li va dir que li agradava molt la seva escriptura... i el va animar a posar el focus sobre qüestions més serioses. La paràlisi li va durar “cinc o sis anys”. Galceran, que sempre havia escrit teatre per passar-s’ho bé, per fer-lo amb i per als amics i la família, no trobava el desllorigador. Fins que va entendre que havia d’escriure en llibertat. I no renunciar a passar-s’ho bé. Deu ser per això que l’humor és tan present en la seva dramatúrgia. També, encara que pugui sorprendre, a Paraules encadenades, una obra amb rèpliques que fan riure. “El riure i la por són dues reaccions viscerals que estan molt a prop”, valora el que avui és l’autor català més representat al món.