Escenes
Belen Ginart

No a la monogàmia obligatòria

Laia Alsina Ferrer reclama llibertat per estimar a ‘YX’, una obra interpretada per la seva companyia, El Martell, que es presenta a La Seca. Teatre polític entès com a eina de transformació social

No a la monogàmia obligatòria Zoom

No. No és probable que hagis decidit per tu mateix consagrar-te a una sola parella. Vius en una societat en què t’han imposat un model hegemònic. I segurament ni te n’has adonat. No t’has parat a meditar-ho perquè ho dones per fet, com a part de la teva natura. Però des que vas néixer ja t’hi estaven condicionant. Sobre aquesta teoria, la dramaturga i directora Laia Alsina Ferrer ha construït una obra teatral, YX (o la fidelitat dels cignes negres), guardonada amb el premi Adrià Gual i la beca DespertaLab (el segon premi en els dos casos), que dispara amb bala contra “la cultura de la monogàmia obligatòria”. No de la monogàmia, que quedi clar. “Totes les opcions són bones si són lliures”, defensa Alsina. El problema, entén la directora, és quan penses que tries i no és cert.

“La cultura de la monogàmia obligatòria per a mi és repressiva com ho pot ser per exemple l’homofòbia”, diu l’autora. “Des de petits als nens ja els pregunten si tenen nòvia, i a les nenes si tenen nòvio. Ningú es planteja que potser tu vols tenir quatre nòvios i quatre nòvies, o no vols tenir parella, o que potser entens les relacions afectives d’una altra manera i només et vols desenvolupar sexualment, i fas l’amor amb els teus amics”, continua Alsina, que va decidir estudiar dramatúrgia i direcció per consagrar-se al teatre polític. Un concepte que, segons l’entén, es pot aplicar a qualsevol tema.

“Totes les opcions són bones si són lliures”

Però a ella i a la seva companyia, El Martell (el nom, gens gratuït, al·ludeix a la força del teatre en tant que eina de transformació social), els interessa una perspectiva concreta. “Posem l’accent a analitzar quins són els mecanismes de control que utilitza el poder hegemònic, que pot ser l’heteropatriarcat, el capitalisme o la dreta neoliberal”, explica l’autora. Sap que l’associació entre amor i política, com plantegen a YX, potser no és gaire evident “perquè no estem acostumats a analitzar-ho des d’aquesta perspectiva”. Però, en canvi, “l’amor pot ser utilitzat com un mecanisme de control, per exemple fomentant rols masclistes o amb tota l’empresa de l’amor, que és un gran generador de beneficis econòmics”.


Per més que el terme poliamor s’hagi convertit últimament en el neologisme imprescindible per a qualsevol aspirant a modernet, creu que hem avançat molt poquet en l’acceptació d’altres formes d’estimar. “Fins i tot la gent que ens plantegem aquest model tenim molts tics de la monogàmia. Per exemple, la gelosia. Jo fa molts anys que estic rebent inputs per construir-me com a persona gelosa, per molt que conceptualment entengui que no tinc la propietat privada del sexe de cap altra persona. Si creus en el determinisme emocional, si creus que la gelosia és innata en tu, tens un problema”.

Quatre flagells de l’amor romàntic

A YX, que arriba a La Seca després de l’èxit aconseguit la temporada passada en la seva estrena a la Sala Atrium, el que intenten és “posar en entredit aquesta idea que tothom considera consubstancial de l’essència humana: potser tenir parella monògama no li és tan consubstancial”. El focus de l’obra il·lumina els que consideren quatre grans flagells de l’amor romàntic: la gelosia, la dependència emocional, la tirania estètica i la dissidència del que no creu en l’amor romàntic i la seva manera de rebel·lar-s’hi és “follar pels descosits”, de manera que cau “en el consumisme de persones”. Quatre flagells desenvolupats en quatre trames independents, envoltades d’elements metateatrals que documenten el caràcter imposat de la monogàmia, des d’El banquet de Plató, on es parla per primer cop del mite de la mitja taronja, al Bailar pegados de Sergio Dalma.

El format de l’espectacle respon a l’altra gran pota, juntament amb el teatre polític, de la companyia El Martell: un llenguatge on el text xoca amb el gest, on s’utilitzen molts elements del teatre físic i de la dansa, i on també es canta. La fragmentació i la juxtaposició són marca de la casa d’aquesta “companyia precària”. Alsina en parla sempre amb aquest epítet perquè formen part del “90% de la professió” que treballa enmig d’un panorama “desolador”. “Crec que la nostra societat està permetent que tot un sector professional, a més a més vinculat a les arts, visqui en uns nivells d’explotació laboral insospitats”, diu. “Fa temps vaig escriure que fer teatre és revolucionari. A El Martell el que ens mou no són els diners, sinó l’amor a un equip, a un projecte, a una idea, a saber que això és útil. Això és molt bonic, però ho seria més si a més cobressis”.