Entrevista
BELÉN GINART
Pau Miró

“M’angoixa la salubritat de la informació que consumim”

Dramaturg i director teatral, estrena ‘Un tret al cap’

“M’angoixa la salubritat de la informació que consumim” / DAVID RUANO Zoom

Autor i director amb dues dècades de trajectòria exitosa i coherent, Pau Miró voldria tenir temps per viure una mica, a més de treballar. Se li acumula la feina. La més urgent, l’estrena de la seva nova obra, Un tret al cap, un thriller periodístic amb Emma Vilarasau, Imma Colomer i Mar Ulldemolins: ètica, responsabilitat, mediocritat, relacions familiars, valentia per dir i per sentir són alguns ingredients d’una peça amb la qual enceta nova etapa dramatúrgica. Però a més escriu guions per a televisió (és a l’equip de la nova sèrie dels migdies de TV3), prepara noves adaptacions (com el Cyrano que farà amb Lluís Homar) i atén encàrrecs internacionals. Segueix on fire. Però de tant en tant para i es planteja que si deixés d’escriure “no passaria absolutament res”.

Després de Victòria, la teva exitosa obra anterior, vas dir que volies reorientar la teva dramatúrgia. Ho has fet?

En aquesta obra hi ha uns ítems diferents. Després de tantes obres situades al Raval, amb un tipus de personatges més anònims, més secundaris, això ha canviat. La protagonista és periodista, té certa notorietat. Fins ara els meus personatges no eren protagonistes de res. I passa a Barcelona, però no és imprescindible. L’he deslocalitzat.

Quins altres canvis hi ha?

Crec que hi ha una teatralitat diferent. D’una manera conscient he plantejat esquerdes, els personatges parlen amb el públic, diuen coses trencant amb la situació i hi tornen amb una soltesa que no m’havia permès mai.

¿És fruit d’unes reflexions de maduresa?

La protagonista es planteja què passaria si deixés la seva feina de periodista, tan vocacional. Jo també em plantejo cada cert temps si val la pena seguir. Després de cada feina em qüestiono. Penso que és sa.

A la periodista l’han acomiadat d’una feina on no resultava còmoda. Quin pes té la censura en l’obra?

El meu punt de partida, no tan temàtic com ideològic, és l’autocensura. Què és el que no ens permetem dir. Perquè quan no ens ho permeten dir, la responsabilitat també és nostra. A vegades no tenim la valentia de dir certes coses, i això també passa en l’àmbit personal. A més del que ens costa dir hi ha el que ens costa sentir, com individus i en societat. I el que ens perdem si no fem aquest esforç de dir i de sentir el que ens costa.

Quin retrat fas del món dels mitjans de comunicació?

Jo consumeixo molt periodisme, sobretot informació, d’una manera gairebé compulsiva. Em fascina observar els mecanismes del periodisme. Fa temps que sento parlar de la precarització de la professió i de quines implicacions te aquesta precarització a l’hora de poder informar bé. D’alguna manera estem en l’època de la postveritat i m’angoixa la salubritat de la informació que consumim.

En quin sentit?

Qui comprova la veracitat d’un article? Hi ha impunitat amb això? Ens inventem notícies o no? I si les inventem, ¿no passa res si es fa amb certa finalitat? Sempre hi ha hagut trampes, mentides, atacs, però ara crec que és com una pràctica molt generalitzada. Hi ha un qüestionament d’aquestes coses, però també una admiració de la feina del periodista. I en tot cas l’obra parla d’una periodista, no de totes.

Quina relació hi ha entre els tres personatges de l’obra?

És una mena de triangle entre tres dones d’edats diferents, on es parla també de les dificultats de les noves generacions per poder arribar i de les generacions més grans per saber marxar. A la noia més jove l’han acomiadat de l’empresa alimentària on treballava per denunciar-ne les pràctiques. I la periodista ho investiga per al seu blog. A més hi ha la seva germana, malalta, amb la qual es retroba després de molts anys.

Com enllaces tots els temes?

Hi ha un paral·lelisme entre les informacions tòxiques i els productes alimentaris tòxics. De què ens alimentem, tant en un sentit literal com d’informació. Pel que fa al retrobament entre les dues germanes, feia temps que no es veien i tenien coses per dir-se. Al final no és tan important el què com l’esforç que els costa arribar a dir-ho.

Parles de productes alimentaris tòxics i d’un periodisme que també ho pot ser. Estem intoxicats?

Estem molt intoxicats, i no ens n’adonem ni tampoc ens en volem adonar. Hauríem de viure d’una manera una mica més conscient del que fem, del que ens passa, i del que provoquem. Vivim en uns moments en què no som conscients del que li passa a l’altre. I estem intoxicats per això, pel soroll. Ara, en el fons això és com una queixa, una patada, i jo no m’he quedat aquí. Les professionals de l’obra han comès errors però en són conscients i miren de metabolitzar-los per construir alguna cosa.

Amb tot el que expliques, el to de l’obra sembla fosc.

A mi sempre se m’escapa l’humor. Però potser és l’obra més dura que he escrit mai.