ESCENES
BELÉN GINART

Lluïsa Cunillé, al·lèrgia a la fama

El TNC posa el focus sobre la dramaturga catalana. Seguint l’estela de Salinger, Cormac McCarthy i Thomas Pynchon, el seu prestigi és inversament proporcional al seu desig de popularitat

Lluïsa Cunillé, al·lèrgia a la fama / FIRMA Zoom

“Moltes gràcies”. Vestida de fosc, els cabells ben curts i les ulleres negres, a finals del març passat la dramaturga Lluïsa Cunillé pujava a l’escenari per recollir el Premi de la Crítica per l’adaptació d’ El professor Bernhardi. Al pati de butaques, integrat per representants de tots els oficis escènics, un xiuxiueig de veneració va acompanyar l’eixut parlament de la guardonada. Però els més emocionats eren els companys dels mitjans de comunicació especialitzats en arts escèniques. Perquè l’ombra de misteri que projecta la dramaturga és extensa. No concedeix entrevistes, no va a rodes de premsa, no parla de la seva obra, evita les estrenes. La seva al·lèrgia a la fama i la vida pública és inversament proporcional a la qualitat de la seva creació i al seu prestigi. Un bon exemple autòcton del tipus d’autors i personatges talentosos esquerps al protagonisme. Com el cas (ja tòpic de tan repetit) de J.D. Salinger, o els de Cormac McCarthy, Thomas Pynchon i Greta Garbo (no a entrevistes, autògrafs, premis i estrenes). Per no parlar del fenomen extrem dels que s’amaguen rere un pseudònim, més o menys hermètic, del tipus Banksy o Elena Ferrante.

Cunillé té punts en comú i discrepàncies amb aquests escriptors que tenen fama planetària de ser antisocials. Per començar pel final, el que no comparteixen. El director del Teatre Nacional de Catalunya, amic seu des de fa 25 anys, coneix millor que ningú (han treballat junts en 25 projectes) la immensa qualitat humana de l’autora. Treballadora incansable, assisteix a tots els assajos de les seves obres. Aquesta temporada Albertí ha organitzat un cicle Cunillé al TNC amb la intenció de reivindicar-la en tota la seva grandesa i magnitud (“És una figura cabdal de la nostra literatura dramàtica”) amb l’estrena d’ Islàndia (dirigida per ell) i de la versió operística d’Après moi, le déluge (sota la direcció de Jordi Prat i Coll), més la seva projecció en cercles acadèmics internacionals. I Cunillé s’ha deixat fer fotografies per a les banderoles del cicle. A més, és una espectadora habitual de teatre.

Salinger, que va escriure més aviat poc, va envoltar casa seva, a Cornish, d’un mur infranquejable sense invitació (i tenia per costum no cursar-ne a ningú), i es va convertir en el seu propi presoner; evitava qualsevol forma d’exposició pública. De Phynchon només se’n coneix una fotografia del seu pas per la marina dels Estats Units, i la seva habilitat per esquivar la premsa és equiparable a la de Salinger i McCarthy, tot i que fa deu anys va concedir una entrevista ni més ni menys que a Oprah Winfrey.

Hi ha una altra diferència entre la manera d’estar en el món de Cunillé i aquests altres prohoms de la introversió. Amb Pynchon, posem per cas, que una vegada va enviar un pallasso a recollir un premi en el seu nom. Cunillé n’ha rebut molts, entre els quals, dos Premis Nacionals (Generalitat i ministeri de Cultura), Max, Born, Valle-Inclán, Ciutat d’Alcoi... En aquestes ocasions aconsegueix aparcar per uns moments la seva timidesa, assisteix a l’entrega i dona les gràcies amb un concís “Moltes gràcies”.

El més important, però, és el que comparteixen tots aquests genis al·lèrgics als focus: un desig imperiós per no interferir en la recepció dels seus escrits. Cunillé en va aprendre ben ràpid. El 1993, arran de l’estrena de la seva primera obra, Rodeo, al Mercat de les Flors, va participar en la roda de premsa de presentació de l’espectacle. Va descobrir que no podia ni volia afegir res al seu text. D’allà arrenca el seu silenci. Que calli l’autora. I que parli l’obra.