Escenes
Belén Ginart

Humor bèstia

L'actor i director Marc Martínez es retroba amb el músic que porta a dins en un espectacle de teatre i cançons ple de material autobiogràfic. Les funcions el retornen a la seva antiga escola del Raval

Marc Martínez Zoom

Quina passada poder ser alguna cosa diferent del que la gent s'espera de tu. Marc Martínez té aquesta capacitat. És actor. També és director. Li agrada escriure. Textos sense puntuació. I cançons. Les acumula a cabassos. Va ser un noi de barri, d'un barri, el Raval, on ja no viu i que ha vist canviar fins al punt de no reconèixer-lo. "La gentrificació", diu, i recorda casos vergonyosos de mòbing immobiliari en què les rates tenen un paper destacat. Ara tornarà sovint als carrers del vell Xino. Durant dos mesos, cada dimarts el podeu trobar cara a cara, gairebé a tocar dels dits, al Teatre del Raval, convertit un cop més, ara més que mai, en l'escenari de la seva vida.

El teatre era la sala d'actes de la seva escola. Un lloc, aquella escola, on va aprendre a viure, i el que hi va viure no sempre li va agradar. Les experiències d'aquell temps formen part d'una motxilla que ara entreobre per mostrar-ne el contingut. També hi va riure, la vida és cara i creu. Per això el títol d'aquest espectacle: Humor i hòsties. Teatre, molt teatre, i cançons, també un bon pack, en un estriptis íntim que beu molt de la manera de fer dels mestres que admira, de Dario Fo a Jango Edwards, passant pel gran Rubianes quan preguntava al seu públic "¿Cuántos fachas hay en la sala?" Se sent un joglar. I el que ofereix és humor bèstia marinat amb cançons pròpies i esquitxat de "teatre de l'absurd evolucionat". En definitiva és "un xou". El gènere? Difícil de dir. Per això els productors han convingut a presentar-lo com a Paramunt Tràgedi.

"Humor bèstia marinat amb cançons pròpies i esquitxat de teatre de l'absurd evolucionat"

"La meva mare sempre m'ho ha dit: jo sóc aprenent de tot i mestre de res. No sóc un actor convencional", descarrega aquest volatilitzador d'etiquetes. "Però és que ets convencional en alguna cosa?" La pregunta no té intenció de fer mal, només vol situar el pla de la conversa. "Sóc polipatètic", respon amb humor. Marc Martínez fa moltes coses perquè és tastaolletes, hiperactiu, perquè es mira el món amb una curiositat transversal que encaixa amb el seu esperit artístic. De molt jove havia tocat en bandes, i quan ja era "grandet", amb trenta-i-tants, va fer una entrada triomfal a la música professional. És l'època del seu únic treball discogràfic editat fins ara, El bolero del Raval. "El que vaig veure no em va agradar", recorda. Com els ha anat passant a tants altres, el va decebre la maquinària del negoci. Mans lligades per al músic, tu deixa't portar que nosaltres ja ens encarreguem del quan, el com, per quant i què et queda a tu de tot això. També és cert que va fer un camí atípic. De la teulada al subsòl. De tocar al Sant Jordi amb milers d'espectadors a fer-ho al Llantiol, davant un grapadet de persones. I, sorpresa (o potser no?), on es va sentir realment còmode va ser al Llantiol.

Aquest Humor i hòsties recupera aquell esperit: petit format, intimitat, barreja de gèneres, cap necessitat de cridar. Han passat molts anys, el Marc ja en té 50, i quan totes les bombolles que podien petar s'han rebentat ell torna a les essències i a explicar històries; només que aquesta vegada és la seva història. De jovenet es va afartar de guanyar diners a carretades amb sèries, amb pel·lícules, amb teatre. Després es va afartar de veure com tants companys renunciaven a convenis i estatuts i es deixaven mossegar la dignitat. No entrar a la roda el va perjudicar i, amb dos fills i tantes factures com la majoria, sap que potser arribarà el moment d'haver-se d'empassar l'orgull ell també i signar contractes en contra de la seva pròpia consciència. Però com que encara no s'ha trobat en aquesta tessitura, es declara agraït a una crisi que li ha obert les portes a un projecte tan personal com el que presenta ara al Teatre del Raval.

"Es va afartar de veure com tants companys renunciaven a convenis i estatuts i es deixaven mossegar la dignitat"

"No t’aixafaré l'espectacle, l'has de veure", espanta com una mosca molesta la pregunta dels tipus de mal que han marcat Martínez al llarg de la seva vida. Però deixa entreveure la violència viscuda a l'escola, la seva precoç militància antifranquista, que li va reportar més d'una patada a la boca, i altres experiències amargues que ell ha passat pel sedàs de la lírica en un muntatge on cançons i teatre s'entrellacen amb l'emoció i la rialla. L'espectacle li és molt exigent, tant en un sentit físic com emocional, però ell és feliç fent-lo. Només li falta trobar productor per poder editar el segon disc. Quan això passi, el joglar Martínez veurà fet realitat un dels seus somnis més antics.