Escenes
Belén Ginart

Facebook sap el teu futur

¿Està escrit el que ens ha de passar? ¿O es cuina amb llibertat i un pessic d’atzar? Alejo Levis i Marc Angelet oposen les dues teories a ‘Life spoiler’, ciència-ficció teatral a la Sala Flyhard

Facebook sap el teu futur Zoom

Sí, d’acord. Madurar és rendir-se a l’espòiler: tots ens morirem. Ja en sabem el final, però per a la majoria el detall no resta emoció al viatge. Perquè l’interessant és saber com ens ho farem fins a arribar a l’última estació. Però i si de sobte, un dia, consultes Facebook i entres en una dimensió desconeguda? Hi ha hagut un error i s’hi ha filtrat informació confidencial vinguda del futur. De cop, saps on seràs set anys més tard. Amb qui i com estaràs, a què et dedicaràs. I li passa el mateix a la resta de la humanitat, com a mínim a tots els usuaris actius de la xarxa social. ¿Sents vertigen davant d’aquesta possibilitat d’informació privilegiada? ¿O, al contrari, t’atrau la idea de saber què t’espera d’ara endavant? Alejo Levis i Marc Angelet proposen aquest salt al buit en l’obra Life spoiler, una peça de ciència-ficció amb to de tragicomèdia creada per a la Sala Flyhard.

“El que es planteja és quin sentit té viure si ja saps què passarà, on queda el desig, quin marge té la creativitat”

Alejo Levis - Director

    

“Aquest punt de partida ens servia per parlar de determinisme versus llibertat, i plantejar si hi ha alguna manera de trencar amb el que suposadament ha de passar”, diu Alejo Levis. D’una manera senzilla i sense perdre de vista que això és teatre i no una classe magistral de ciència, els dos autors han volgut confrontar a l’obra dos posicionaments científics oposats en la interpretació del món. La física clàssica, totalment determinista, i la física quàntica, on la vida és un ventall infinit de possibilitats que es concreten en l’últim moment, d’una manera no exempta d’atzar. “El que es planteja és quin sentit té viure si ja saps què passarà, on queda el desig, quin marge té la creativitat”, indica el director.

Life spoiler és, doncs, una peça no realista, però creada amb la màxima vocació de versemblança. “Hi ha un estil interpretatiu molt naturalista, molt de cinema, t’ho permet molt la sala. I la comèdia surt de manera natural per l’absurditat de la situació que es planteja, més que perquè es busqui el gag”, diu l’Alejo. L’al·lusió al setè art no és gratuïta. Tot i haver treballat de manera puntal en el teatre, el cine és el mitjà on millor es belluga Alejo Levis. Guionista, muntador, director d’art, realitzador i fins i tot actor, acaba de presentar a Màlaga el seu segon llargmetratge, No quiero perderte. A l’obra de la Flyhard, l’estètica de la peça, des de l’escenografia fins a la il·luminació passant per la importància del so, té molt a veure amb la del cinema. La petita sala de Sants rebrà el públic amb un cotxe encastat a la paret. “Semblava impossible ficar-lo aquí però ho vam aconseguir”, diu l’Alejo. Life spoiler comença amb un accident arran del qual la realitat es bifurca. I així, la vida de les protagonistes es desenvolupa en dos plans paral·lels.

La trama gira al voltant d’una parella de noies, cadascuna amb una manera diferent d’encarar la vida. Una no té Facebook ni vol que ningú li expliqui com seran els seus propers anys. No vol perdre’s l’emoció de descobrir-ho per ella mateixa. L’altra, en canvi, ha vist al seu mur tota la informació del que li espera i s’ha obsessionat a impedir-ho. A transformar el seu propi futur. “Però, com en una tragèdia grega, com més intenta que les coses no surtin com està previst més provoca que passin justament d’aquella manera”, explica Alejo Levis.

Alejo Levis i Marc Angelet es coneixen des de l’època d’estudiants a l’Institut del Teatre. L’Alejo recorda que sempre han compartit referents i inquietuds, i una manera semblant de treballar. Per això feien junts els treballs de classe, per això va acceptar col·laborar amb el Marc quan li va proposar d’escriure i dirigir a quatre mans aquest Life spoiler. Bruna Cusí, Vicky Luengo i Sergio Matamala són els protagonistes d’una obra amb música composta especialment per Àlex Torío, molt centrada en la diferenciació de les dues realitats que conflueixen en la història. Els actors han tingut molt marge per a la improvisació. A partir d’un profund treball de documentació, els dos autors van crear una estructura que s’ha anat farcint dia a dia amb el treball a la sala d’assajos. Sabien què volien explicar, però estaven oberts a les aportacions de cadascú per escriure el detall de cada escena i fixar-la. En aquest cas, els actors no han sentit la cotilla del determinisme.