Escenes
Belén Ginart

Espiritisme al Poblenou

‘Fantasmes’ invoca la memòria de les persones vinculades a la cooperativa on avui batega la nova Sala Beckett. Sergi Belbel coordina un exercici de memòria que també reivindica les noves generacions d’autors-actors

Espiritisme al Poblenou Zoom

La mare s’encara amb el director de l’escola. No pot consentir que pegui al seu fill. L’home es riu d’ella. Per roja. Per tenir el marit a la presó. Per pensar que la seva queixa servirà per canviar una tradició tan arrelada. El fantasma maligne d’aquell director recorre les aules de l’antiga escola de la cooperativa Pau i Justícia, avui part de les instal·lacions de la nova Sala Beckett. A l’edifici del Poblenou s’hi ha organitzat una sessió d’espiritisme. Amb vocació artística, això sí. Coordinats pel director i dramaturg Sergi Belbel, una vintena d’autors-actors directors invoquen la memòria de les milers de persones que, al llarg de sis dècades, van estar vinculades a una entitat cabdal per a la història del barri.

Com les dones que, vestides amb barnús, feien cua per consagrar-se a la higiene setmanal a les dutxes de la Cooperativa: a casa no tenien aigua corrent. O les parelles que festejaven, els aficionats que hi muntaven obres de teatre, els sardanistes, els excursionistes, els encarregats de les botigues de carn, de roba interior, de perfum. Tan important era el comerç que molts en deien la comprativa. I mentre compraven, portaven els fills a l’escola o consagraven el temps a l’oci, sempre tenien present l’activisme polític. Per això la política és un dels fils conductors de l’espectacle, un puzle de 15 peces de microteatre que es reparteixen per tot l’edifici.

“La nostra generació els està taponant qualsevol sortida”

Sergi Belbel - Dramaturg

Fer-lo possible és com una marató. El públic es distribuirà en tres grups de 35 persones cadascun comandades per un guia. La funció començarà a la vegada per a totes elles. Però en tres llocs diferents, amb tres escenes diferents. Quan acabin el seu recorregut (pels vestíbuls, els camerinos, la sala d’assaig, el bar, els patis), tothom haurà vist les 15 peces. Però no en el mateix ordre. “Hi ha actors que actuen en fins a cinc peces. La sort que tenim és que una persona de l’equip, Roc Esquius, és informàtic. I ens va fer un programa a mida per quadrar-ho tot. Va estar tres hores i mitja introduint dades i variables fins a aconseguir-ho”, explica Sergi Belbel. El coordinador no cobra res per aquesta aventura. Ningú no ho farà. L’equip, una vintena de persones, es mou per passió i per compromís. Per bé que des de realitats diferents.

Complicitats i contradiccions

Tot va començar quan Belbel va deixar la direcció del Teatre Nacional de Catalunya. Va voler recuperar la docència, que havia hagut d’aparcar per falta de temps, i la Beckett li va obrir les portes. Durant dos anys hi ha impartit cursos d’escriptura encaminats a esborrar les fronteres entre la interpretació, l’autoria i la direcció, “adreçats a actors que volguessin anar una mica més enllà”. No s’esperava l’èxit de la convocatòria. Ni molt menys el nivell dels participants: “Molt superior al nostre a la seva edat”.

Entre els alumnes dels dos cursos es va anar teixint una xarxa de complicitats que incloïa el mestre. Però Belbel va poder comprovar de seguida el pes de la creu d’aquells joves. “La nostra generació els està taponant qualsevol sortida”, diu, patint pel futur d’uns creadors multitasca, amb talent i empenta per menjar-se el món i poquíssimes opcions de guanyar-s’hi la vida. Una contradicció davant la qual no es volia quedar de braços plegats. Per compromís, per amistat, per mala consciència o una mica per totes aquestes raons. I per això va demanar el suport de la Beckett, epicentre del Big Bang d’un grup amb inquietuds artístiques semblants que han batejat com a Laboratori Peripècies. Belbel tenia raons per pensar que se’n sortirien. Toni Casares, director de la sala, havia expressat per activa i per passiva la seva voluntat de no espantar els fantasmes de l’edifici. Els arquitectes ho van respectar (han rebut premis com el Ciutat de Barcelona per la seva tasca), i la memòria viscuda és tangible en tots els racons. Res de la fredor dels edificis nous o totalment reformats.

Fantasmes, l’obra que el Laboratori Peripècies presenta a la Beckett (i que possiblement tornarà a representar-se la tardor vinent), té un subtítol: Històries de Pau i Justícia. Les 15 microescenes escrites, dirigides i interpretades pels alumnes de Belbel estan inspirades, amb més o menys llibertat, per persones autèntiques lligades a la cooperativa. L’octubre passat es van reunir amb mig centenar d’antics usuaris disposats a explicar-los les memòries, íntimes i col·lectives, vinculades a l’edifici. Les seves i les heretades dels cooperativistes més veterans, aquells que ja habiten per sempre entre les parets del 228 de Pere IV.