ESCENES
BELÉN GINART

Edimburg, el millor escenari del món

El festival de festivals fa 70 anys. Líder indiscutible de la cultura estiuenca, amb més de tres mil propostes, és una gran ocasió per a la descoberta. Si teniu la sort de poder-hi assistir i preferiu anar sobre segur, preneu-ne nota

Edimburg, el millor escenari del món / EDINBURGH INTERNATIONAL FESTIVAL Zoom

Any 1947. És la data en què es va celebrar per primer cop un festival que acabaria convertint-se en l’ànima de la cultura europea durant el mes d’agost. La primera pedra d’un tetris magnífic de propostes on les arts escèniques conviuen amb la música, la literatura i les arts plàstiques. Del 4 al 28 d’agost, Edimburg tornarà a ser una amfitriona desbordada d’artistes i visitants disposats a devorar les més de tres mil propostes que inunden els teatres, els carrers, els racons més insospitats de la ciutat, siguin esglésies, botigues o bars.

Per als amants de la descoberta, res millor que deixar-se temptar per les propostes gratuïtes o a baix cost del Fringe, el festival alternatiu. Per als que sí o sí volen anar sobre segur, el programa oficial de l’Edinburgh International Festival ve carregat de cites pensades per no decebre. Atenció: són els espectacles més cars i les entrades s’exhaureixen ràpidament. Aquí en teniu una petita tria.

Teatre trencador i de l’absurd

A l’abril vam poder veure Forced Entertainment en plena acció al Lliure. Llavors van presentar al públic català la seva immersió en Shakespeare: 36 obres fetes amb objectes quotidians. Real magic, fins ara penúltim espectacle de la seva dilatada carrera, torna a trencar totes les convencions. Pel gènere, pel to, per l’estètica. A mig camí entre el xou televisiu, el cabaret, la feina del xarlatà de fira i el viatge al·lucinat, el grup dirigit per Tim Etchells utilitza micros, disfresses de pollastre, perruques i molta comicitat per dibuixar un camp de mines on la càrrega explosiva és la repetició, l’avorriment, la covardia. I on la pregunta clau és si el canvi és possible, si té sentit creure en les segones oportunitats.

Una altra cita que sens dubte valdrà la pena és Rhinoceros, cuinat en una aliança entre el Royal Lyceum Theatre d’Edimburg i el DOT Theatre d’Istanbul, una companyia turca experimental, que donarà una ressonància nova a aquesta història del mestre de l’absurd Eugène Ionesco sobre l’absurditat del feixisme i el fonamentalisme.

Òpera contra el pas del temps

El Teatro Regio de Torino protagonitza dues de les cites líriques més interessants de l’edició d’enguany, totes dues amb direcció musical de Gianandrea Noseda. La primera, Macbeth, és un homenatge a la intrahistòria d’Edimburg. L’any 1949, Macbeth va ser la primera òpera representada al festival acabat de néixer. La tria no va ser casual: l’obra de Verdi trencava amb la tradició operística fugint del lirisme de Rossini i Donizetti per abraçar el drama autèntic a partir del mític personatge de Shakespeare i el seu dilema existencial. La segona òpera destacada d’enguany, La bohème, porta el segell furero gràcies a la direcció d’Àlex Ollé. Com era d’esperar venint de La Fura dels Baus, l’espectacularitat és inqüestionable. El muntatge, estrenat l’any passat a Torí (on s’havia presentat per primer cop al món cent anys enrere) presenta una estètica absolutament fascinant i renovada, però amb un respecte escrupulós per la història. Una urbs de la perifèria, que perfectament podria ser Bellvitge, on uns Rodolfo i Mimí contemporanis s’estimaran i es faran patir.

Dansa amb accent espanyol

En la seva condició de gran escenari mundial, Edimburg convoca algunes de les companyies de l’Olimp de la dansa contemporània. És el cas, per exemple, del Nederlands Dans Theatre, fundat el 1959, o Rosas, que porta al festival una revisió d’un clàssic del grup, Rains, estrenat el 2001.

El programa de dansa inclou també dues produccions espanyoles. Maria Pagés viatja a la capital escocesa amb el seu Yo, Carmen, una lectura del mític personatge de Bizet en clau poderosament feminista. La peça d’aquesta revolucionària del flamenc barreja moviment (vuit ballarins en escena), música (set intèrprets en viu) i poesia, amb textos en espanyol, àrab, japonès, francès i anglès. L’altra aportació espanyola és Vuelos, dansa barrejada amb teatre a càrrec de la premiada companyia Aracaladanza. Un espectacle delicat i poètic, per a públic familiar, que s’inspira en Leonardo da Vinci i els seus dibuixos per abordar un somni tan intemporal i universal com el desig de volar.

Un dels plats forts del programa, però, s’escapa de tota etiqueta convencional. Són els londinencs Boy Blue Entertainment, un grup que ha regularitzat la presència de la dansa urbana als teatres (és companyia associada al Barbican) i ha rebut muntanyes de premis. Edimburg els acull amb programa doble.