Escenes
Belén Ginart

Dansa transsexual

‘Crotch’, una peça ‘transdansa’ de Catalina Carrasco, reivindica a la Beckett l'abolició de les etiquetes. La igualtat real i la visibilitat transgènere impulsen el nou cicle artístic de la sala

Dansa transsexual Zoom

Durant molts anys, la mallorquina Catalina Carrasco va ballar professionalment en discoteques. Principalment a Eivissa, especialment a Pacha. Entre les companyes de la nit illenca hi havia diverses transsexuals. I totes tenien una història semblant en què la majoria de les feines els estaven vetades. No les volien d'empleades de banca, ni de cambreres, ni de recepcionistes. "Si ja les que hem nascut dones tenim problemes, imagina't les dones trans", diu. En el seu dia a dia trobaven sovint el mateix ressentiment que avui viatja per carretera, en l'autobús taronja d'Hazte Oír. Aquella constatació ressona en l'espectacle Crotch (Entrecuix), una peça creada per Carrasco, que la defineix com a transdansa, "perquè a més de la dansa utilitza el gest i la veu", i que té per objectiu últim "reivindicar la desconstrució del gènere, l'espai que hi ha al mig entre les etiquetes home i dona". Es va estrenar a l'última FiraTàrrega i ara es presenta a la Sala Beckett de Barcelona.    

Crotch és, per sobre de tot, un cant a la llibertat i a respectar la diferència. El nou espectacle de la companyia Baal, fundada per Carrasco i per Gaspar Morey, pren com a referent una peça prèvia del grup titulada Realitat invisible. Parlava de la dualitat que conforma l'essència de moltes persones. "De com dins de nosaltres hi poden conviure diferents estats. I de com la imatge que tu tens de tu mateix pot no coincidir amb la dels altres".    

La idea és trasplantar el model en cada lloc on actuen, i col·laborar amb associacions feministes i LGTBI locals

En aquella peça antiga, Carrasco ballava un duo amb la imatge d'una altra dona projectada sobre una pantalla. A Crotch els intèrprets són set, i a més de Carrasco només n'hi ha dos de professionals. Els altres quatre van ser escollits en un taller entre integrants de les associacions catalanes Generem (persones en diferents estadis del trànsit de gènere) i EnFemme (grup de suport per a persones transgènere). I tots tenen cossos molt diversos. Res d'estàndards, res d'uniformitats en una peça on es dinamiten els estereotips. La idea és trasplantar el model en cada lloc on actuen, i col·laborar amb associacions feministes i LGTBI locals. De moment ja ho han fet a Mallorca, Eivissa i Suècia, i també aniran a València i faran una petita gira per Anglaterra. Més endavant tenen previst anar al Brasil i Mèxic. 

A Crotch, a més de ballar, els intèrprets comparteixen amb els espectadors situacions trasbalsadores viscudes en el seu dia a dia. Així emergeixen temes com "la violència sexual o la pressió de la societat heteropatriarcal", explica Carrasco. La directora i intèrpret diu que al final de cada funció molts espectadors se'ls acosten "per abraçar-nos i per preguntar-nos més coses sobre les nostres vides". 

El format final de Crotch és deutor de les circumstàncies en què va acabar de prendre forma, els dies de l'última FiraTàrrega, coproductora de la peça. La fira els va cedir un espai compartit amb una altra companyia, Les Impuxibles, que hi participaven amb el seu espectacle més conegut, Limbo, sobre la transformació d'una noia en noi. Tot i que, com recorda Carrasco, utilitzen llenguatges molt diferents, les dues companyies van tenir una estreta col·laboració artística. Espai Zebra, el nom de l'espai compartit, era en si mateix una declaració de principis: superar les arrelades categories del blanc i el negre i conquerir nous espais.    

A la Beckett, les dues companyies tornen a coincidir. Formen part de La revolució del gènere, el cicle temàtic que organitza la programació de la sala durant les properes setmanes. Espectacles, xerrades i tallers, sota el comissariat de Laia Grau. El transgènere és un dels temes que es tracten, però la temàtica és més àmplia i molt ambiciosa: "Desmuntar el mite de la igualtat per ajudar a enfocar la mirada", diu Grau. I s'hi han posat sense por, endinsant-se en un terreny tan ple de punxes com el de la ficció. "En el món de la ficció, els rols dels homes i les dones són molt més clàssics que a la vida real", assegura la comissària. Per demostrar-ho, sotmetran pel·lícules, sèries, obres de teatre i còmics, entre altres formats, a una triple prova del cotó fluix. El test de Bechdel avalua si un producte de ficció compleix els estàndards mínims per evitar l'esquerda de gènere; el principi de la Barrufeta es refereix a aquells productes de ficció en què, com als Barrufets, els protagonistes són homes i només hi ha una dona; i el test del llum sexi detecta quan el paper de la dona és tan poc transcendent que el podria interpretar un llum. Durant unes setmanes, l'escenari de la Beckett serà un privilegiat espai per al debat sobre la qüestió de gènere.