ESCENES
BELÉN GINART

Contra el teatre cortesà actual

Diu que no fa espectacles, sinó dispositius on els espectadors fan d’actors. I el mou una única pregunta: què vol dir viure en comunitat? Ara Roger Bernat porta al Grec una peça sobre escoltes policials a islamistes

Contra el teatre cortesà actual / BLENDA Zoom

Tota la trajectòria del director i creador escènic Roger Bernat, des dels seus inicis amb General Elèctrica fins a la seva feina més solitària, s’ha situat al marge de la tradició escènica més convencional. S’ha emparentat, però, amb una altra tradició transdisciplinària que beu de la dansa contemporània i les noves tecnologies. Els referents li van ser útils uns anys, però quan se li van acabar, va sentir vertigen per haver d’inventar solucions pel seu compte i la sensació gratificant d’haver arribat a un lloc artístic nou.

Està avesat a provocar estranyesa i curiositat, mai indiferència. I de les 80-100 representacions anuals dels seus espectacles, només un 15% són en territori espanyol. Ara presenta No se registran conversaciones de interés, el seu espectacle basat en la transcripció de les escoltes telefòniques (14.000 pàgines) a les dones d’islamistes ceutins encausats per haver-se unit al Daeix. Aquestes són algunes de les raons per les que el seu teatre no s’assembla a cap altre.

Sense sala d’assaig. La seu de treball de Roger Bernat està presidida per una gran taula. És el centre fonamental de la creació, l’espai al voltant del qual es creen els espectacles. Durant mig any, a vegades un any, es van madurant idees i conceptes. La formalització no arriba fins a tres setmanes abans de l’estrena. Tampoc hi ha la possibilitat d’assajar realment perquè falta la peça essencial, la que tanca el cercle: les persones que acudiran a la convocatòria de la companyia, que aquí no té sentit anomenar públic.

Sense espectadors. Res d’asseure’s còmodament (o no) al pati de butaques i esperar a veure què passa en escena. El gran tema de reflexió de Roger Bernat, el que mou tota la seva creació, és què significa viure en comunitat. I ningú n’és públic passiu, sinó agent amb acció directa. En aquesta ocasió, els assistents rebran uns auriculars amb la possibilitat de sintonitzar tres canals d’àudio. Poden passar de l’un a l’altre quan vulguin. Segons què triïn, l’experiència serà diferent. Altres vegades els auriculars són la via per la qual reben instruccions que els impel·leixen a fer accions concretes. Tothom és actor perquè, fins i tot si decideixen adoptar l’actitud més passiva, s’estan relacionant amb tots els que comparteixen amb ells l’experiència en viu.

Roger Bernat no parla d’espectacles, sinó de “dispositius”

Sense escenografia. Roger Bernat defineix l’època de General Elèctrica com una manera de fer-se seus els mitjans de producció, i d’aprendre com funcionava tot això. Un entrenament per fer el tipus d’espectacles que volien fer: “Un laboratori per decidir què volíem fer quan fóssim grans”. Tenien pocs recursos i van començar a fer espectacles en llocs no teatrals, des de la Sala Apolo fins a la sala d’estar de la casa d’un amic, on actuaven regularment. Això el va entrenar per a uns espectacles en què no hi ha decorats. Es poden fer en qualsevol lloc, sovint al carrer. No els cal un teatre. A No se registran conversaciones de interés l’únic artefacte escenogràfic és una pantalla on es projecten les acotacions de la policia relatives a les comunicacions interceptades.

Sense espectacles

Roger Bernat no parla d’espectacles, sinó de “dispositius”. Cada vegada que en crea un ho fa sense saber d’entrada quin format acabarà tenint. Per això diu que crea un llenguatge nou en cada ocasió. Un joc amb unes regles que caldrà descobrir. “Quan vas a veure un espectacle de text saps quines són les regles del joc, saps què esperes veure. Jo dic: no, vine a jugar un joc del qual no coneixes les regles, i aprendrem a jugar junts”. El dispositiu de No se registran conversaciones de interés inclou tres dones que, d’una manera totalment asèptica (llegint, recitant de memòria, reproduint el que senten a través d’uns auriculars), reprodueixen les converses registrades per la policia durant les investigacions als presumptes islamistes. De la mateixa manera que els policies no veuen els subjectes a qui espien telefònicament, les tres actrius-mèdiums actuen com si ningú les estigués veient. No és important el que fan, sinó el que diuen.

Sense cap voluntat de complaença.Roger Bernat recorda una anècdota que el va colpir molt. Un dia Berlusconi, quan presidia Itàlia, va anar al teatre amb la funció començada. Els actors es van aturar i van esperar que el polític estigués assegut per reprendre la representació. Per a ell, el gest és un exemple extrem d’un teatre cortesà que, opina, no ha desaparegut encara. De fet, creu que el teatre públic català és burgès i, a diferència del que passa en altres ciutats pròximes com Madrid i Lisboa, el llasta profundament la uniformitat. De manera que només satisfà un tipus de públic, que, a més, no permet l’accés a uns altres espectadors. “Hi ha tota aquesta gent que diu que el teatre que no és el de les grans sales és un teatre elitista. Des de la mirada d’una certa aristocràcia teatral, es confonen les minories amb les elits”.