Escenes
Belen Ginart

Ballarina i crosses

Claire Cunningham necessita crosses per moure's. Però això no li ha impedit ser una de les ballarines amb més personalitat i prestigi del Regne Unit. Ara porta al Lliure el seu solo 'Give me a reason to live'

Ballarina i crosses Zoom

No hi ha por d'estar trepitjant el terreny relliscós del llenguatge políticament incorrecte. Claire Cunningham utilitza contínuament el terme discapacitada per referir-se a ella mateixa. En parla sense embuts, i no té sentit que els altres vulguin obviar-ho amb intencions normalitzadores. No és un detall menor, vaja. Perquè la Claire, que va néixer amb osteoporosi, necessita crosses per poder caminar. Però aquest detall cabdal de la seva biografia no li ha impedit convertir-se en una de les ballarines i coreògrafes més reputades del Regne Unit. Era una adolescent quan els bastons van passar a formar part de la seva vida; aleshores els odiava, però avui els adora, fins al punt que en una de les seves peces més conegudes, Ménage à trois, els convertia en el seu enamorat. Li han obert un univers de possibilitats infinites que la singularitzen com a intèrpret. Des d'avui i fins diumenge, en dona testimoni al Lliure, on presenta el solo Give me a reason to live.

La Claire és escocesa però es passa el dia voltant pel món, de gira en gira. Abans d'aquesta breu escala a Barcelona ha estat actuant al Japó; l'excés de feina i la diferència horària han fet impossible la conversa simultània, i ens han obligat a fer l'entrevista per correu electrònic. La decepció se'm fa més grossa després de rescatar vídeos seus al YouTube, on s'expressa amb una seguretat i una lucidesa envejables, dues qualitats presents també en la seva feina.


La imaginació de la Claire no para a l'hora de buscar noves possibilitats al diàleg escènic que manté amb les crosses. "Fan que moltes coses siguin possibles per a mi. Em permeten moure’m de maneres diferents de com ho faria si no fos discapacitada. També puc fer construccions i escalar-les, amb elles he creat trapezis que em permeten treballar en l'aire, he fet escultures, nines... Crec que les possibilitats són molt més excitants que si no portés crosses", assegura Cunningham. Moltes de les seves peces estan esquitxades d'autobiografia, de reflexió sobre el seu propi físic. La dansa no només li ha obert les portes al món: "A més, ha canviat la meva relació amb el meu propi cos. L'ha fet més fort i ha modificat la meva perspectiva de mi mateixa: puc fer coses que altres ballarins no discapacitats no poden fer. És una feina dura, però m'ha donat molta confiança i m'ha fet sentir molt més còmoda amb el meu cos, amb el meu aspecte i amb la manera de moure'm".

Abans de ballar, ja estava familiaritzada amb els escenaris. La Claire té formació de cantant clàssica, i a això es dedicava fins que va necessitar afegir altres vies expressives a les de la veu. "Vaig començar a fer performances aèries amb trapezi i teles, i en una vaig coincidir amb el coreògraf Jess Curtis, que va despertar el meu interès per la dansa i per la manera com el meu cos es movia amb les crosses", recorda. Inicialment només ballava, però ràpidament va descobrir que tenia una veu creativa pròpia i l'havia de potenciar amb la creació coreogràfica.

"Crec que les possibilitats són molt més excitants que si no portés crosses"

Claire Cunningham - Ballarina


Cunningham sovint encara canta en els seus espectacles, de la mateixa manera que li agrada utilitzar "qualsevol forma d'art, del vídeo a la paraula, quan li convé a un espectacle". Moltes de les seves peces estan impregnades d'un particular i saludable sentit de l'humor, tot i que la Claire l'associa a un cert cinisme. Però a Barcelona presenta una peça on aquest ingredient no té cabuda. A Give me a reason to live parteix de la pintura del pintor flamenc renaixentista el Bosch per parlar de temes molt seriosos sobre la conducta humana. De la nostra tendència al judici, a classificar els altres en bàndols de bons i dolents, dignes i indignes.

"M'interessa veure com l'artista parla de tot això a través del físic de les persones que apareixen en les seves pintures". En concret, diu, la captiva el simbolisme del pecat, "especialment de l'avarícia" i la manera com el Bosch lliga els vicis humans amb la discapacitat. La Claire no s'hi ha submergit amb vocació historicista, sinó totalment contemporània. Hi veu paral·lelismes amb l'actitud d'una classe política, cada cop més estesa i poderosa, que s'escuda en arguments econòmics per atiar la por a l'altre. "Els que ho pateixen sempre són els més vulnerables. I em pregunto com ho trencarem, això", medita la mateixa dona que de petita odiava les seves crosses i de gran ha sabut fer-ne un passaport per trencar tots els límits. Geogràfics i mentals.