MÚSICA
YERAY S. IBORRA

La distopia explicada per Is Tropical

Els britànics publiquen ‘Black anything’, un vinil gravat en diversos indrets del món

La distopia explicada per Is Tropical / SARA MAUTONE Zoom

Tot just havien acabat la carrera d’història de l’art. Tenien alguns col·legues a la zona sud del riu i van decidir anar-hi a viure: una casa ocupada d’estil georgià es va convertir en el punt de partida del grup Is Tropical. Era el 2009 i el Simon, el Dominic i el Gary organitzaven tot tipus de festes i performances a l’espai, que va esdevenir centre d’art i punt de col·laboració amb altres joves de la zona, que també estaven tocats per la vareta de l’anarquisme i l’acràcia.

“Només teníem l’objectiu de d’ajudar-nos: és injust dedicar només una hora al dia al que més vols, ja sigui la pintura, l’escriptura o la música. A més, el moviment okupa respon directament a la crisi de l’habitatge de ciutats com París, Nova York o Londres”, reflexiona Dominic Apa des de la capital britànica, ciutat grisa que polaritza (amor-odi) la banda. De fet, d’aquí ve el nom del grup, evocant un ambient tropical que la metròpoli anglesa mai oferirà. El Dominic (bateria) recorda llunyans els inicis, quan portaven màscares damunt de l’escenari: “Seguim sense saber conviure amb la popularitat, tot i que la careta era més un símbol que un objecte per amagar-nos”.

La fama aconseguida amb la cançó Dancing anymore, interpretada amb Kirstie Fleck (ara membre estable de la banda), fa dels Is Tropical un grup encara més paradoxal: donen suport al moviment okupa, van ser capaços de treure el cap en un Londres hipercompetitiu a partir de la col·lectivització i han sigut una de les primeres bandes de pop a fer gira per Mongòlia. “Ens interessa fer arribar la música allà on no troba el seu propi camí”, destaca el Dom -així li diuen els altres membres de la banda- sobre l’experiència asiàtica, documentada per The Guardian. I, tot i això, la banda assegura que no fan política, que “no hi tenen interès”.

La seva proposta artística, pròxima a l’electro-pop, sempre ha donat importància a les emocions, amb repunts d’idealisme. Això sí, encenent debats amb cada gest. Al videoclip de la cançó The greeks, dirigit per Megaforce, surten nens disparant-se, i el de Lover’s cave, de Richard Kein, va patir la censura per unes imatges de sexe explícit. Són exemples que alguna cosa els bull al cap més enllà d’unes melodies poderoses. “Tenim un missatge, esclar. I és un plaer que la música sigui l’espai on tenen lloc aquests debats”, matisa el Dominic.

Els anglesos conserven part de l’esperit llibertari, encara que sigui en l’intent de vorejar la indústria musical: ¿com s’explica si no el llançament quasi suïcida de Black anything (2016)? Un vinil format per deu cançons publicades de dues en dues i gravades en cada racó de món que han visitat, amb sons locals: des de taxis africans fins a ocellets murcians.

Després de girar amb Klaxons o Mistery Jets per Europa, a Is Tropical els va arribar la gran oportunitat fent de teloners de Crystal Fighters. Gràcies al membre del grup britànic que toca la txalaparta, Graham Dickson, i al seu segell (Axis Mundi Records), van poder publicar el collage sonor que ha esdevingut el tercer àlbum de la banda. Tot després d’un 2015 convuls en què, entre altres coses, el seu antic mànager els va robar. “La nostra distopia és la música. I Black anything és distopia: una mica fosc, deformat i mundà”. Ara fan broma sobre el tema, però el dol pesa -i molt- sobre Black anything. |