La distancia

Hi ha pel·lícules que neixen d’una imatge concreta, d’una anècdota dramàtica o d’un fet real. La distancia sembla un film sorgit d’una localització: la d’una immensa central tèrmica abandonada en un indret desoladament hivernal. Sergio Caballero omple aquest paisatge amb una història mínima amb contorns surrealistes: tres nans telèpates es disposen a assaltar la fàbrica per aconseguir l’objecte misteriós que dóna nom al film. A l’interior hi ha tancat un performer austríac a qui vigila un guàrdia que conversa amb un cubell... En el seu segon llargmetratge, Caballero torna a situar personatges inesperats en contextos molt concrets a més de mostrar un interès fetitxista pels objectes que converteix molts enquadraments en natures mortes. El to fantàstic del film atorga al cineasta un camp lliure per a l’exploració artística tant amb la imatge com amb el so. Amb un mínim d’elements, Caballero potencia el poder d’evocació d’uns paisatges (excel·lent la fotografia de Marc Gómez del Moral) que remeten a clàssics de la ciència-ficció russa com Stalker d’Andrei Tarkovski.