CINEMA
XAVI SERRA

Hammudi Al-Rahmoun Font: "Per a un director és molt fàcil humiliar un actor"

Un escenari, tres actors inexperts i un director sense escrúpols que té un únic objectiu: filmar l'adaptació definitiva de l''Otel·lo' de Shakespeare. Sembla el 'making of', però en realitat és la sinopsi d''Otel·lo', 'opera prima' de l'última revelació del cinema indie català, Hammudi Al-Rahmoun Font

Hammudi Al-Rahmoun Font. / PERE TORDERA Zoom

La pel·lícula retrata el procés de rodatge d'una adaptació al cinema d' Otel·lo. Per què precisament aquesta obra?

La idea original era parlar de la gelosia. Otel·lo, esclar, és una de les obres de referència del tema. Però de seguida vaig adonar-me que l'obra no era fàcil de llegir, tot i que Shakespeare sempre va tenir vocació popular. I vaig començar a donar voltes a la possibilitat d'adaptar-la d'una manera que la despullés del seu llenguatge arcaic, prendre l'essència d'una història d'emocions primàries i explicar-la.

Però no et limites a adaptar-la, sinó que t'inventes un dispositiu narratiu metalingüístic.

Sí, però no va ser premeditat. La forma ve donada per les circumstàncies econòmiques. Com que no teníem diners ho vam rodar tot en un sol espai. I com que volia treballar amb actors no professionals i improvisar molt, vam decidir treballar amb tres càmeres. Però en veure que les càmeres no es podrien evitar les unes a les altres, ens va agradar la idea de trencar la realitat cinematogràfica. Va ser un procés molt natural.

Això et permet introduir un altre tema: la relació entre el director de cinema i els actors.

És una qüestió que sempre m'ha interessat, fins i tot vaig dedicar-li un curt. El cinema està ple d'anècdotes de directors que enganyen actors i d'actors que s'empipen amb directors. La vida d'Adèle, sense anar més lluny. I és com si el geni justifiqués qualsevol transgressió. Es diu que Woody Allen obliga els actors a portar sabates dues talles més petites per rodar les discussions de parella. ¿Això és legítim o creua la línia? Són preguntes que jo em faig molt.

La relació que el director estableix amb els actors és una relació desigual de poder.

D'això vaig adonar-me'n quan era estudiant. Vam fer un càsting molt gran i es van presentar molts amateurs, entre els quals un home d'uns 50 d'anys que es va posar tan nerviós que només de dir el nom ja li tremolava la veu. I a mi em va incomodar molt que un senyor que podia ser el meu pare se sentís tan intimidat davant de tres marrecs com nosaltres, que no érem ningú. Vaig veure de manera clara la vulnerabilitat de l'actor i el poder del director. Per a un director és molt fàcil humiliar un actor. I això és una gran responsabilitat.

¿I l'actor no en té cap, de responsabilitat? ¿És només una víctima del director?

És una responsabilitat compartida, com en els jocs sadomasoquistes. L'actor pot marxar en qualsevol moment, però no ho fa. Per què? Alguna cosa l'enganxa. Ningú t'impedeix deixar plantat Lars von Trier. Léa Seydoux es queixava del rodatge de La vida d'Adèle, però, com deia el director, bé que es passejava després per Canes.

Per què treballes amb actors no professionals a Otel·lo?

Els actors amb formació tenen una sèrie de característiques com l'expressió corporal, la vocalització perfecta i la consciència de la càmera, que fan que siguin poc naturals. La gràcia d' Otel·lo és que l'espectador se la cregui i per això era important que no hi veiés actors de TV3.

A la pel·lícula mostres un càsting en paral·lel al rodatge.

És el càsting real que vam fer. Al principi és una entrevista normal, però a partir d'un punt té coses falsejades perquè jo els indicava què havien de dir. Ja sabia que després el faríem servir.

Quant d'espai deixes a la improvisació en el rodatge?

Molt. Només tenia un guió de sis pàgines amb els diferents punts dramàtics i algunes guies. Però la resta era improvisat. L'únic que tenia diàlegs era jo, perquè el meu paper m'obligava a desembussar les escenes i no em podia quedar en blanc.

Tu interpretes el director de la pel·lícula, però d'alguna manera també ets una mica Iago.

Sí, però tampoc va ser premeditat. Me'n vaig adonar quan ja estava pensat que el director fes engelosir l'actor que fa d'Otel·lo, intervenint i manipulant. Però que Iago sigui un director de cinema és el que més m'agrada ara de l'adaptació.

Otel·lo es posa com a exemple de cinema low cost. Però, irònicament, la seva única nominació als Gaudí és per la producció.

No és tan irònic. Jo m'ho prenc com un premi al que s'ha pogut arribar a gestionar amb només 15.000 euros de pressupost. Un director de producció no només gestiona els diners, sinó també els recursos. Ell és qui aconsegueix que algú vingui a muntar focus sense cobrar. Amb molt poc, s'ha fet una pel·lícula que ha arribat força lluny.

¿La crisi del cinema industrial ha obert la porta al low cost?

No crec que hagués pogut estrenar Otel·lo fa 10 anys, perquè altres films més comercials haurien ocupat el forat a la cartellera. Ara les pel·lícules petites tenen un lloc. Però queda la gran preocupació: què farem en el futur? Si Otel·lo és una pel·lícula low cost és perquè ningú ha guanyat ni un duro fent-la i això no vull que torni a passar mai més.

Vas estudiar a l'Escac i ara n'ets professor. ¿Va ser difícil el canvi?

Va ser estrany. Quan van cridar-me sentia que jo no havia fet res important. Però el que ha de fer el professor de pràctiques és sobretot acompanyar, amb l'avantatge de saber més que els alumnes, i recordar bé els errors que cometia d'estudiant.

Vas néixer a Barcelona però tens orígens àrabs, oi?

Sí. La mare és d'un poble del Pallars, però el pare és sirià. Als 7 anys vam emigrar a l'Aràbia Saudita i vaig anar a l'escola saudita. Va ser una mica traumàtic, però 4 anys després, durant la Guerra del Golf, vam decidir tornar.

¿I és casualitat que triïs l'obra de Shakespeare que porta com a subtítol El moro de Venècia?

No és el que determina l'elecció, però m'agrada que així sigui. De petit m'acomplexava una mica el meu nom i la meva identitat àrab. Quan venia la meva àvia de visita, tota tapada, em sentia avergonyit del que podien pensar els veïns. Jo no volia ser diferent. Amb el temps fas les paus amb tot això i fins i tot trobes un valor positiu en la varietat, i t'adones que això ha conformat la teva visió del món.n