Reportatge
Albert Forns

La diabòlica mania de regalar

També t'has deixat la compra dels regals per a l'últim moment? Doncs estàs com l'Albert Forns, que ens explica la seva dramàtica epopeia de cada Nadal. Corre, Albert! Tic-tac, tic-tac...

La diabòlica mania de regalar Zoom

Un any més, els regals de Nadal se m'han aparegut en somnis. En aquesta ocasió, transmutats en les bitlles del Bowling Pedralbes, on vam acabar l'altre dia després del dinar d'empresa. Aquesta nit cada bitlla era un membre de la família: pares, sogres, avis, germans i cunyats dient-me què els havia de regalar, i la bitlla principal, la que liderava el triangle, era la meva senyora llançant-me indirectes sobre les compres nadalenques: que ella ho tenia tot solucionat de feia setmanes, que no esperés a fer-ho a última hora o me'n tornés a oblidar com el 2010. Al somni jo li tirava boles i més boles, desesperat, però cap aconseguia fer-la callar. Totes fallaven, sortien de pista i queien a la canal.


En realitat fer strike seria encarregar-l’hi tot a un personal shopper i despreocupar-me'n, o ensobrar trenta euros per barba i que cadascú es compri el que vulgui, com aquell acudit de l'Eugenio. Però el recurs del sobret amb calés només els hi permetem als avis, que no estan per esbatussar-se al Portal de l'Àngel. Dels que encara tenim les capacitats motrius intactes se'ns espera un regal com déu mana. A més, l'èxit nadalenc no admet dreceres: l'any passat un dels cunyats es va passar de llest regalant Smartbox per a tothom: als sogres una visita enològica, a nosaltres un cofre tractament de spa i a la seva senyora un pack cap de setmana romàntic amb espelmetes i xampany. El tio es pensava que gastant-se quatre xavos ens enlluernaria a tots, però no hi ha duros a quatre pessetes, i durant totes les trobades de l'any ha hagut d'entomar el ruixat dels damnificats. La majoria d'hotels del catàleg enoturístic s'havien donat de baixa, i l'única fonda que va acceptar acollir-los els facturava suplements fins i tot per respirar. Veient el panorama, el nostre spa no vam arribar ni a provar-lo: el vaig reregalar. A la família hi ha poques unanimitats, però una és que les capses de Smartbox són una enganyifa rodona. Si vols fer emprenyar algú, regala-li una capsa d'aquestes.

Regalar llibres a l'era d'Amazon

Aquest any podria regalar un llibre a tothom i quedar-me tan ample, aprofitant la història que sóc escriptor. Però a casa un llibre és el típic complement per a un regal que ha quedat curt, no un regal pròpiament dit, amb cara i ulls. A més, els meus compleixen l'estadística catalana d'hàbits lectors al peu de la lletra: 4 dels 10 no ha llegit cap llibre l'últim any. Això sí, quan regales llibres tothom els rep amb molt d’interès, que ningú vol quedar com un analfabet, però a la pràctica van a parar al prestatge de sota la tele, al costat dels Shoguns i las Colmenas que regalaven les caixes.

Quan regales llibres tothom els rep amb molt d’interès, que ningú vol quedar com un analfabet

Ma germana és l'única lectora industrial de la família, es poleix dos bestsellers cada setmana, però aviam quin li compro, i sobretot on l’hi compro: si a les meves llibreries em veuen emportant-me Zidanes y PavonesZafons i Falcones– s’enriuran de mi fins a Sant Jordi. Em queda el recurs d'Amazon, que encara permet mantenir un cert anonimat, però amb les retencions nadalenques a correus m'arrisco a haver-li d'acabar regalant un val, i no hi ha res més trist que acabar regalant un val: ‟Val per un llibre que no ha arribat”, ‟Val per una manicura-pedicura on tu vulguis”, ‟Val per un viatge a Amsterdam”: no t'hi esforcis, per molta creativitat photoshopera que hi posis, regalar un val és autoproclamar-te el loser de la jornada.


No, no cediré a Amazon, que són uns evasors fiscals: prefereixo fer gasto a la Fnac, que tenen una altíssima reputació de pagar bé als seus treballadors. I als sogres també me'ls poliré amb llibres, va: a ella la faré contenta amb l'última novetat de literatura de l'Índia o el Pakistan, resant perquè no el tingui entre els 5.000 de la biblioteca-haima que es va fer construir per fer el te amb les amigues, i el sogre encara és més fàcil: literatura futbolística, que el futbol també és cultura. Després del Pàmies per Sant Jordi haig de mirar de què van els d'aquest Nadal: Sir Pep: crònica des de dins dels primers tres mesos al Manchester City o bé Messi: la victoria de la inteligencia emocional. Tenia un parell de llibres pensats per a la meva senyora, però l'altre dia em va prohibir que els hi regalés. M'ha vist el llautó i diu que són regals-pantalla, que sempre li encolomo autors que en realitat vull llegir jo.


Amb la cunyada actriu sempre recorria al clàssic ‟S'ha canviat de cotxe? Doncs alguna cosa per al cotxe nou”, ‟S'ha canviat de pis? Doncs algun trasto per al pis”. Però ara està en pla zen, s'ha venut el cotxe i viu en un pis compartit. Ni mòbil intel·ligent, té la paia, va deixar el grup de WhatsApp familiar –en això l'envejo– dient que es venia l'iPhone, que s'havia apuntat a un grup de teràpia detox digital d'aquests i que a partir d'ara només rebria trucades i SMS amb una patata antiga d'Alcatel. Que passa de les festes, que el consumisme i el màrqueting ens han xuclat el cap, ens deia l'altre dia disfressada de panettone al gurmet d’El Corte Inglés.

Qui paga l'abonament de Spotify?

Les últimes festes va triomfar molt l'abonament premium a Spotify, i em consta que mon germà no ha parat d'utilitzar-lo, però què se suposa que haig de fer, aquest any? Renovar-l’hi? Quan regales subscripcions el sentit comú diu que el segon any ja no entra en la promo, que si t'hi vols quedar t'ho pagues tu, però... Potser hauria d'haver-l’hi dit explícitament, que encara es pensarà que l’hi patrocinaré de per vida. El trucaré, aviam si prefereix que li renovi o vol un Filmin, un Netflix o alguna altra mandanga d'aquestes. Què carai, el trucaré i li preguntaré directament què vol, i de passada li diré què m'ha de comprar a mi, així l'encertarem segur i en farem via. I allà davant, entre l'escudella i els torrons, ja farem cara de sorpresa mútua quan toqui obrir els regals...

El trucaré i li preguntaré directament què vol, i de passada li diré què m'ha de comprar a mi

Amb ma mare no haig de pensar-hi gaire: els enèsims guants vermells que aniran a engrandir la seva col·lecció. El problema és que ja fa anys que tots els que li regalo són made in China, i amb la promesa del residu zero aquest 2016 m'he proposat comprar roba de proximitat, que no n'hi ha prou amb les carxofes i els pebrots del Baix Llobregat, la nostra roba i el tèxtil també hauria de ser de proximitat, dels irreductibles fabricants que resisteixen a l'invasor. El problema és trobar-la, la roba feta aquí: el centre de Barcelona és un parc temàtic d'Inditex, i si vols uns guants cosits a l'Anoia o el Maresme has d'anar-te'n a Mataró o Igualada a buscar-los. Al meu pare sempre intentava cansar-lo, fer-li fer esport, fer-lo viatjar, regals amb la intenció de canviar-li els hàbits, fins que se'n va adonar i em va donar la consigna: ‟Prou d'intentar canviar-nos: si vols fer-nos feliços, regala'ns tiberis”.

I per acabar, el monstre final: el regal de la meva senyora. Com sempre no he pensat res, encara, però faré la tàctica clàssica d'endur-me-la a comprar tot això i resar perquè, entre aparadors i maniquins, s'enamori d'alguna peça de roba que l'endemà li aniré a buscar d'amagat. ‟Que l'enemic no sàpiga l'hora i el lloc de la batalla”, que deia Sunzi. Quan arriscar-se sempre és fracassar, toca fer-se el distret i dissimular.

La tàctica clàssica d'endur-me-la a comprar tot això i resar perquè, entre aparadors i maniquins, s'enamori d'alguna peça de roba

La llista serà llarga, però crec que amb els dos matins que queden ho hauré resolt tot, que no m'hi veureu ni boig, a les aglomeracions del 24 al vespre. Però trobar-ho tot, rai. El que costarà de debò serà pagar-ho, que el Nadal de l'autònom-sense-paga-doble és sagnant, i ni he començat a comptar el que costarà tenir-los tots a dinar per Sant Esteve. Però, calla, intentaré explicar aquestes misèries al Play, aviam si me'n financen la meitat...