Nosaltres i jo

A primer cop d’ull, Nosaltres i jo no sembla un film del francès Michel Gondry (Olvídate de mí, Rebobini-la, sisplau ). Tanmateix, és una de les seves millors pel·lícules. Dominant els seus habituals excessos de parafernàlia visual surrealista, Gondry sap mantenir-se fidel a la realitat d’un grup de nois i noies del Bronx (la majoria afroamericans) que tornen a casa en autobús l’últim dia de classe. El compromís del director amb els seus joves protagonistes podria raure en el procés de modelat de Nosaltres i jo, una pel·lícula desenvolupada durant dos anys en un taller de creativitat per a joves del Bronx. Així, en aquest film en què els personatges duen els noms dels actors, el retrat social està perfectament integrat en un relat que esquiva les sentències moralistes. L’essència és en el viatge al cor caòtic, fulgurant i també melancòlic de l’adolescència. Al ritme de Young MC, aquesta barreja de Puja a l’autobús de Spike Lee i els films juvenils de John Hughes ens convida a perdre’ns en l’esplendor alegre-amarg i festiu-hostil d’una apassionant tarda d’estiu. |