B.G.

La dansa dels que gosen nedar a contracorrent

La dansa dels que gosen nedar a contracorrent Zoom

Tot va sortir d'una interrogació. "Per què vaig començar a ballar?" I és així, anant als orígens de tot, com el ballarí i coreògraf Roberto Oliván (Tortosa, 1972) va concebre el seu últim espectacle, A place to bury strangers , que avui s'estrena al Mercat de les Flors. Oliván, un dels grans noms de la dansa contemporània catalana, ha fet un camí semblant al de molts col·legues de la seva generació: va marxar fora, en el seu cas a Bèlgica, per formar-se i fer carrera. En va fer, i ben sonora, i ara ha tornat per instal·lar-se altre cop a Catalunya.

El retorn i el fet de tenir 40 anys han estimulat també aquest espectacle-balanç, que ha quallat com una reivindicació de la raresa entesa com la necessitat de lluitar pel que vols, malgrat que suposi remar a contracorrent i enfrontar-te als recels i la incomprensió de l'entorn.

A LA RECERCA DE LA FELICITAT

"Tothom, en algun moment de la seva vida, s'ha sentit estrany pel fet de fer el que volia fer, pel fet de ser diferent de la resta. Quan fas alguna cosa molt honesta i sincera amb tu mateix, és fàcil que et sentis sol. Per a mi, els inicis van ser molt durs", explica Oliván. I, curiosament, amb tota aquesta crisi ferotge ha passat una cosa totalment inesperada. "Molts dels que aleshores em deien que estava boig em feliciten per la sort d'haver pogut fer el que volia. Crec que si molta més gent defensés el que vol ser, al món hi hauria molta menys frustració, seríem més feliços". Per això creu que el que s'explica a l'espectacle, tan lligat a la seva biografia, "es desplaça des de l'experiència particular fins a la universal".

UNA COMPANYIA FLEXIBLE

L'any 2003, el coreògraf va crear a Brussel·les la seva pròpia companyia, Enclave Arts del Moviment. No és una companyia estable, sinó que es va fent i desfent en funció de les necessitats i possibilitats de cada espectacle. En aquesta ocasió, Spela Vodeb, Sol Vázquez, Felipe Salazar i Matías Marré són els companys escènics d'Oliván, i signen amb ell la creació de la peça. "En ells he trobat una complicitat en l'estranyesa. Per això aquest espectacle és com un raconet de rars, que dóna bon rotllo. És com una metàfora: estranys que s'ajunten i fan alguna cosa en comú", explica Oliván. Com a banda sonora, una creació original del músic belga Laurent Delforge. "S'ha creat al mateix temps que l'espectacle. Nosaltres assajàvem a Deltebre, el Laurent ens ha vingut a veure alguns cops i la resta del temps estàvem permanentment en contacte per Skype".

DINAMISME FÍSIC I HUMOR

En escena, els intèrprets estan envoltats pel públic, a la recerca d'una atmosfera íntima i pròxima "que permeti a l'espectador veure'ns les expressions de la cara". Hi trobarà optimisme servit amb un gran "dinamisme físic, i en alguns moments puntuals, un pèl d'humor, indica Oliván. Als 40 anys, el noi que un dia va marxar de casa per poder seguir el seu camí hi ha tornat i ho ha fet carregat d'energia. "Ara comença una nova etapa, molt més sòlida". El context, ho sap, és molt més cru. Resulta molt més complicat fer dansa aquí que a Bèlgica. Però ell ha aconseguit mantenir intacta l'energia que l'ajuda a anar sempre endavant.