Reportatge
Pau Farràs

La cultura a l'Amèrica de Trump

La literatura, el cinema i la música dels Estats Units rurals retraten una gent orgullosa i farta de ser ridiculitzada per les elits urbanes

La cultura a l'Amèrica de Trump / RICARD VILADRICH Zoom

Hi ha cunyats que diuen que per conèixer els Estats Units autèntics cal recórrer el país de punta a punta, escoltar les cambreres dels bars que diuen honey i veure els revòlvers que carreguen els tios de províncies. Proposem una altra ruta: els racons que la literatura, el cinema i la música ens han ensenyat de l'Amèrica profunda.


L'Amèrica de Trump és hereva dels que van perdre la Guerra de Secessió el 1865. Una societat agrícola i esclavista que va veure d'un dia per l'altre com els negres quedaven alliberats, els terratinents perdien privilegis i la política passava a mans de gent del nord, que els deien com fer les coses. El Ku Klux Klan va néixer aleshores com a resposta. Avui el KKK gairebé ha desaparegut, però el rebuig ha pres altres formes: el menyspreu als negres de ciutat tirotejats per policies, el rancor contra els saberuts de les ciutats, la por a l'islam i la ràbia pels xinesos que s'enduen les seves fàbriques i els mexicans indocumentats.


Els llibreters nord-americans van decidir que el millor llibre del segle XX havia tractat aquest rebuig. Matar un rossinyol, de Harper Lee, reflectia la lluita d'un advocat blanc per defensar un negre acusat injustament de violació. La novel·la era un al·legat contra el racisme a Alabama -es va publicar el 1960, cinc anys després que Rosa Parks s’assegués en un seient per a blancs al mateix estat-, però també retratava la misèria dels blancs de la zona. Hi ha qui ha reduït l'Amèrica rural a aquest estereotip de racistes ignorants i els ha tractat amb una barreja de befa i temor. És la gent que viu aïllada i ens estremeix a True detective (Louisiana) o al relat de Truman CapoteA sang freda (Kansas). Són les vides precàries de South Park (Colorado) o els rednecks i la terrible Església evangèlica de Predicador. Però també és la gent que apareix al teatre de Tennessee Williams (La gata sobre la teulada de zinc calenta, Un tramvia anomenat desig) i la que crea una música sense la qual no es podrien entendre ni Beyoncé ni els Stones ni Madonna. Potser en diuen Amèrica profunda perquè és on batega el seu cor.

‘Rednecks’, alcohol i Església evangèlica

A Els Simpson hi ha un personatge estereotip redneck, el Cletus. Està casat amb la seva cosina (o germana, o mare, segons el capítol), tenen trenta fills i, per descomptat, és pobre. Pobre a la manera dels white trash. A la ciutat de Baltimore, els pobres de The wire viuen en cases de protecció oficial i cobren subsidi per cada fill nou. Al poble de Springfield, el Cletus viu en una caravana (o en una barraca al costat del pantà, també depenent del capítol) i sobreviu recollint brossa o destil·lant l'alcohol per compartir a les festes amb els seus cosins.


Perquè a l'Amèrica profunda es beu. L'estadística diu que els cocaïnòmans i heroïnòmans es xuten a les ciutats però als pobles els desgraciats van al bar. El llistat d'artistes d'origen rural amb passat alcohòlic és extens: els cantants de countryHank Williams i Keith Urban, els actors Johnny Depp i Alan Ladd o els escriptors Truman Capote i William Faulkner en són exemples.


Però els rednecks i l'alcoholisme només són una part de la foto. La millor novel·la de Faulkner, El soroll i la fúria (1929), és la història d'un crim explicada per un noi amb discapacitat mental. És un altre mite habitual de l'imaginari rural: el tonto del poble que se'n surt gràcies a la seva bondat. El protagonista de Forrest Gump (1994) n'és un altre exemple. El Forrest és molt curt, però gràcies als valors en què és educat, com la perseverança, la lleialtat i l'autosuficiència, arriba a ser atleta, heroi de guerra i empresari d'èxit.


El personatge de Tom Hanks explica al film que rep el nom d'un avantpassat seu mentre un flash-back mostra una escena en blanc i negre on un home es deixa veure la cara abans de col·locar-se una caputxa. És una picada d'ull a un altre film icònic al sud dels Estats Units, El naixement d'una nació (1915), i el personatge de l’original és Nathan Bedford Forrest, general de l'exèrcit confederat. La caputxa amb què es tapa és la que duen al Ku Klux Klan abans d'anar a linxar negres.


No és l’única referència a la cultura del sud que amaga Forrest Gump. És coneguda l'escena en què un cantant de Mississipí s'allotja a l'hostal on viu el protagonista, observa com balla el Forrest les seves cançons impedit per les pròtesis de les cames i després apareix a la tele imitant-lo. No diuen el nom, però era Elvis Presley, una altra icona del sud.


Presley va passar a la història com el Rei del Rock i va revolucionar la música, però de petit només somiava a ser la veu del baix d'un cor de gòspel. Encara avui és l'únic cantant reconegut pels salons de la fama de tres gèneres: gòspel, rock i country. El vincle que uneix aquests gèneres no és casual. L'Església evangèlica és el centre de la vida a les zones rurals nord-americanes, i el talent musical acostuma a florir als seus cors de gòspel per després rendibilitzar-se als pavellons i als estadis en forma de country (els blancs) o als bars de Nova Orleans en forma de soul o jazz (els negres). Jerry Lee Lewis, Josh Turner, Aretha Franklin o Ray Charles van seguir aquest camí.


Les paraules no són casuals. Gòspel vol dir evangeli en anglès, soul vol dir ànima, i country, camp. El country és la música més popular a l'interior dels Estats Units i hi ha dotzenes d'emissores de ràdio que només punxen temes d'aquest gènere, siguin actuals o clàssics com els Eagles i Johnny Cash. El seu origen és el hillbilly, la música que utilitzaven per fer festa els immigrants escocesos, irlandesos i gal·lesos que es van establir a les muntanyes Apalatxes al segle XVIII. A les guitarres i violins del folklore celta s'hi van afegir el banjo i l'harmònica que caracteritzen la música rural nord-americana, i quan les cançons van arribar a Nashville, capital de Tennessee, es van adaptar al gran públic fins al punt que avui és una indústria que mou milions de dòlars. Parèntesi: si busquem a Google imatges de la paraula hillbilly veurem per què calia adaptar-les.


Les cançons country són càlides i nostàlgiques. Parlen de la vida al camp i el record de la infància feliç, del primer petó amb la vella nòvia que va marxar a estudiar fora i del pastís de poma. Evoca les lliçons de la mare, les excursions a pescar amb el pare, les fogueres d'acampada o la barbacoa on es van conèixer els avis. Subratllen l'ajuda de Déu i reivindiquen les figures del country boy o la country girl en contraposició amb la gent de ciutat que no vol armes i no sap arreglar la furgoneta quan s'espatlla.


Són figures poderoses i repetides en l'imaginari americà. Clark Kent es va criar en un ranxo de Kansas abans de fer de periodista i Superman. Luke Skywalker era granger d'aigua enmig del no res. Katniss Everdeen era caçadora quan va entrar a Els jocs de la fam.


Quan Trump escull com a lema de la campanya allò de Make America great again, té en compte aquest mite de l'americà treballador i senzill. Make implica feina i acció, protagonisme. America reivindica la pàtria, el que uneix. Great evoca orgull i grandesa. I again és la nostàlgia d'un temps passat que va ser millor.


La nostàlgia i l'orgull són trets culturals típics al sud, el bàndol que va perdre la Guerra de Secessió. Allò que el vent s'endugué (1939) recull aquest tarannà en una discussió del principi de la pel·lícula, quan s'anuncia la guerra: tots els aristòcrates confederats reunits estan convençuts de la victòria dels seus, fins que Rhett Butler (Clark Gable) els interromp:


-És difícil guanyar una guerra amb paraules.

-Què vol dir?

-No hi ha cap fàbrica de canons en tot el sud.

-I li importa això a un cavaller del sud?

-Els importarà a molts.

-Insinua que els ianquis poden amb nosaltres?

-No ho insinuo. Dic que estan més ben equipats, tenen fàbriques, drassanes i mines i poden bloquejar els nostres ports. Nosaltres tenim esclaus, cotó i arrogància.


Aquesta pel·lícula comença amb una veu dient: “Hi havia una vegada una terra anomenada el Vell Sud. Un món bell i galant. Allà van viure els últims cavallers i les seves belles dames i esclaus. D'aquell món i aquella època no en queden més que somnis. Una època que el vent s'endugué”.