CINEMA
XAVI SERRA

Els contes de fades segons la polifacètica Agnès Jaoui

L’actriu i directora francesa subverteix i desmunta els mites infantils a la comèdia ‘Un cuento francés’

“I van viure feliços per sempre i es van enganyar moltes vegades”, una de les frases que coronen Un cuento francés -tranquil·litat, que no s’alterin els al·lèrgics als spoilers - no és el final de conte de fades més convencional, però Agnès Jaoui tampoc és la cineasta francesa més convencional. Actriu, cantant, directora, guionista i dramaturga, abans dels 30 ja havia guanyat un César pel guió adaptat de Smoking / No smoking, escrit a quatre mans amb el seu company Jean-Pierre Bacri per al mestre Alain Resnais, amb qui tornarien a col·laborar al musical On connaît la chanson. Més endavant arribarien les seves primeres pel·lícules com a directora, Per a tots els gustos i Com una imatge, refinades sàtires de costums ben regades d’ironia i tendresa.

L’última, Un cuento francés, parteix del reconeixement dels mites romàntics de la mateixa directora: “Vaig tenir uns pares molt joves i feministes, molt poc tradicionals, però així i tot vaig créixer amb l’esperança que algun dia trobaria un príncep blau que arribaria amb un cavall blanc i em salvaria -explica Jaoui-. La societat ha canviat, però els contes de fades tradicionals han sobreviscut i amb ells la imatge de la dona que espera passivament la salvació”.

Hi ha una certa ironia en el fet que Jaoui digui que ella finalment va trobar el seu “príncep blau, el Jean-Pierre”, ja que la parella es va desfer el 2012 després de 25 anys junts. “La realitat no és un conte de fades -diu resignada-. Trobar el Jean-Pierre és la sort més gran que he tingut, però el dia a dia és una lluita constant, no un «van ser feliços per sempre». Quan trobes el teu príncep blau penses que l’amor durarà sempre i que sentir desig per un altre home és impossible. Però tots els adults sabem que les coses no són així de fàcils”.

Les paraules de Jaoui contenen una de les claus d’ Un cuento francés : què passa després del final dels contes? Al film, una noia de casa bona (Agathe Bonitzer) que mai ha conegut l’amor creu que ha trobat el seu príncep blau en un jove compositor amb les butxaques escurades (Arthur Dupont) perquè abans se li ha aparegut en un somni. Però la seva relació idíl·lica trontolla quan un prestigiós i despietat crític musical (Benjamin Biolay) s’interessa per la noia. Al repartiment no hi falten Agnès Jaoui, la tieta alliberada i excèntrica de la noia, i Jean-Pierre Bacri, el pare del músic, cada vegada més amoïnat perquè s’acosta la data de la seva mort, segons el pronòstic que fa 30 anys va fer una mèdium tocada de l’ala. “Fins i tot la persona més racional pot veure’s dominada per la superstició i les creences més boges -creu Jaoui-. L’horitzó de la mort o fins i tot la crisi econòmica poden crear un gran sentiment de por. I la por obre el camí de la irracionalitat”.

Però l’aparició més estimulant d’ Un cuento francés és la del cantautor Benjamin Biolay, sempre de negre rigorós, a qui Jaoui extreu el seu vessant més fosc i mefistofèlic. “Vam actuar plegats en una pel·lícula i vaig adonar-me que és un actor de veritat -comenta la directora-. El Benjamin té un costat molt animal i sensual, és com un depredador que et mira i et posa els pèls de punta. Així que era l’elecció evident per al personatge, perquè el desig té una part perillosa que, quan ets jove, pot arribar a confondre’t. Ell és, al cap i a la fi, el llop d’aquest conte”.

Un cuento francés també desmunta el conte de fades de la bellesa eterna quan li pregunten al personatge de Jaoui si li agrada envellir, tenir arrugues i que la pell li pengi. “No, esclar”, contesta seriosa, amb una força especial que emana del fet que sigui ella mateixa, una actriu de gairebé 50 anys que ha passejat amb naturalitat l’envelliment del seu cos i cara durant els últims 20 anys, qui escriu i protagonitza l’escena. “És un dels temes clàssics de conte de fades més vigents -assegura-. La bruixa de la Blancaneu, obsessionada per mantenir-se sempre jove, és una figura absolutament actual. I ara que estic a punt de fer els 50 anys, confesso, és un tema que m’interessa força”.

La música ocupa un espai important en la vida de la directora d’ Un cuento francés, que des del 2006 ha enregistrat dos discos com a cantant. Canta, el primer, tot en castellà, i Dans mon pays, el segon, alternant sobretot el castellà i el portuguès. El recent Rio-Paris, un homenatge a la música brasilera en què Jaoui canta amb Helena Noguerra, Liat Cohen i Natalie Dessay, va enfilar-se al número 1 de les llistes franceses. Però d’on li ve aquest poliglotisme a l’hora de cantar? “El castellà em deu venir de la meva passió per Cuba, on fa 20 anys vaig passar-hi una temporada i vaig enamorar-me de l’illa i la seva gent -explica-. Però també és culpa de Pedro Almodóvar. La música de les seves pel·lícules sempre m’ha tocat molt. I adoro la força de cantants espanyoles com Lola Flores. La música espanyola encara està connectada amb el seu folklore i això és una cosa que em fascina, potser per la meva herència tunisenca, i que a França s’ha perdut”.