El clan

A mig camí entre el retrat intimista d’un psicòpata i la radiografia sociopolítica d’un dels períodes més tèrbols de la història de l’Argentina, El clan consagra Pablo Trapero -referent del Nou Cinema Argentí- com a artesà del cinema industrial del seu país. Cada cop més còmode en l’àmbit del cinema popular, Trapero conserva un cert tacte per a la modulació de relats minimalistes, en aquest cas, una paràbola sobre la corrupció moral d’una nació en la línia de Tony Manero del xilè Pablo Larraín. El problema és que, més enllà d’algunes bones idees -com la decisió de no revelar gaires detalls de la psicologia de l’assassí-, el film acaba sent massa impersonal. Sembla evident que Trapero està atrapat en una cruïlla expressiva, entre l’esperit realista del seus primers films, de baix pressupost -d’aquí l’interès per la dimensió humana del relat-, i el seu nou estatus com a director de grans produccions, fet que explica l’aura mitificada del personatge d’Arquímedes Puccio, que sembla una versió argentina dels padrins de Francis Coppola. |