El verano de Sangaile Un espía y medio

88 MIN. Lituània (2015)

El verano de Sangaile

Direcció: Alanté Kavaïté

Guió: Alanté Kavaïté

Amb: Julija Steponaityte, Aiste Dirziute, Nele Savicenko, Laurynas Jurgelis

CRÍTICA DE CINEMA
JOAN PONS

El verano de Sangaile

Un dels efectes secundaris de la professió de crític de cinema, almenys dels que disparen des de la trinxera de cada divendres d’estrenes, és descobrir correspondències i rimes entre pel·lícules d’un mateix any. És complicat, per exemple, no pensar en Un amor de verano, estrenada la setmana passada, mentre es veu El verano de Sangaile. Semblen un programa doble. Totes dues parlen de l’activació de certs sentiments latents en el context, sempre tan determinista, de les vacances d’estiu.

Però també, tot i que sembli més agafat pels pèls, hi ha alguna vinculació estranya amb un anime que també ens ha arribat a la cartellera aquest 2016: El recuerdo de Marnie, una fabulació poètica sobre un període vital en què el descobriment d’una ànima bessona que s’atreveix a fer tot el que nosaltres no gosem encén tota una altra sèrie de descobriments (interiors i exteriors).

El verano de Sangalie, beneïda amb el premi a la millor direcció a Sundance 2015 i nominada a l’Oscar com a millor pel·li estrangera (no només de Sharunas Bartas viu el cine lituà) és un film molt eteri i una mica preciosista que al marge de les seves similituds amb altres títols (o directores: moltes imatges semblen dur la mateixa colònia que Sofia Coppola) planteja el tema de l’homosexualitat femenina no com un fi, sinó com un mitjà. Un mitjà per explicar, en aquest cas, com hi ha certes persones que en algun moment de la seva vida necessiten que arribi algú i els empenyi per fer el salt (i fins i tot acrobàcies) que els acaba de convertir en adults.