Crítica de cinema
Cultura Cinema 13/01/2017

La tortuga roja

Eulàlia Iglesias
1 min

El primer llargmetratge de l'animador Michaël Dudok de Wit representa també la primera coproducció internacional de Ghibli. L'estudi de Hayao Miyazaki i Isao Takahata ha confiat en un director europeu amb un prestigi llaurat gràcies a curts com Father and daughter (2000) per oferir-nos un film que manté cert lligam amb la casa mare japonesa però alhora desenvolupa una personalitat pròpia. Com a les pel·lícules de Miyazaki, a La tortuga roja també s'exalta el vincle entre l'home i la natura fins al punt d'adoptar un aire transcendental a través del queloni del títol, un animal màgic que cobra naturalesa humana per propiciar la supervivència del protagonista a l'illa deserta on ha anat a parar. Però la pel·lícula desprèn una aroma europea a través de l'ús de la línia clara i neta en el dibuix, alhora que resulta més depurada i senzilla que la majoria dels títols japonesos. Sense diàlegs i amb un argument molt fi, La tortuga roja confirma fins a quin punt l'animació és un espai obert al risc i l'experimentació. Com si volgués compensar aquesta sobrietat, la banda sonora de Laurent Perez del Mar resulta per moments massa ampul·losa. I no es pot més que admirar el bell traç de Dudok de Wit, el seu gust pel detall i la seva voluntat per construir una narració merament visual. Però mentre que La tortuga roja resulta prou potent com a pel·lícula de supervivència, com a faula familiar animista li falta el pes, la força i la capacitat per hipnotitzar de la majoria de títols Ghibli.

stats