Com un relat de Hemingway sobre els efectes de la guerra i els motius curatius de l’amor, així és, o així respira El sueño de Gabrielle –títol espanyol desafortunadíssim de Mal de pierres per motius que no costa endevinar-. Aquesta pel·lícula sobre un triangle amorós entre una noia de camp (Marion Cotillard), un manobre català que es fa empresari (Àlex Brendemühl) i un militar amb seqüeles de guerra (Louis Garrel), conté un traç de personatges molt interessant, des del desig sexual insatisfet de la protagonista fins a l’abnegació del seu marit i la inconcreta idiosincràsia del militar. Nicole Garcia aconsegueix una obra delicada i intensa, narrada amb pausa i amb el temps idoni, modula molt bé en la seva primera part el crescendo emocional de la trama i sap transcendir amb ofici els viaranys de la previsibilitat. Si bé seria força discutible el terç final, amb un abrupte canvi de to que grinyola i fa perillar la coherència del conjunt, el còmput global d’El sueño de Gabrielle és prou satisfactori. El llarg passatge del balneari és d’allò més estimulant i espanta suficientment l’aroma de “relat romàntic d’època”, entès en el sentit més pejoratiu. I compta, esclar, amb una presència d’altura en la seva protagonista, la gran Marion Cotillard, capaç d’injectar ella sola dignitat i valor afegit a qualsevol film on aparegui. Avui en dia hi ha molt pocs actors que ho aconsegueixin.
