Los siete magníficos

126 MIN. Estats Units (2016)

Los siete magníficos

Direcció: Antoine Fuqua

Guió: John Lee Hancock i Nic Pizzolatto

Amb: Denzel Washington, Chris Pratt i Ethan Hawke

Crítica de cinema
TONI VALL

Los siete magníficos

La constant apel·lació de la modernitat al subconscient cinèfil és una operació perillosa. D’una banda, t’assegures excitar la curiositat i les expectatives; de l’altra, t’exposes a fer enfadar, a decebre. Aquesta és ni més ni menys que l’essència del remake, que disposa d’un marge de maniobra tirant a limitat per assolir un resultat exitós: sent una operació per ella mateixa molt poc arriscada, paradoxalment, el risc és altíssim. Fa poc vèiem el desastre de Ben-Hur, i ara és el torn d’Els set magnífics. Ja fa temps que la sacralització dels clàssics ha passat tristament a millor vida, ara tot és susceptible de ser revisat i reversionat. Era qüestió de temps que li toqués a l’extraordinari western de John Sturges, que, a més de posseir tota l’espectacularitat del gènere, sabia retratar –com en tot el seu cinema la intimitat, l’amistat i la por. Antoine Fuqua no és un director especialment dotat per a l’intimisme, però, en canvi, quan vol –l’anterior El protector no era el cas sap jugar bé la carta de l’èpica orgànica, de la violència continguda i desfermada –Els amos de Brooklyn, Training day i aconseguir un relat concís i atractiu. Estem, doncs, davant d’un film força inspirat, que respecta la memòria que mereix ser respectada sense reverències ni adulacions, que sap desplegar una narrativa suggeridora i progressivament emocionant. Llàstima de no disposar d’un repartiment més equilibrat i de no matisar millor la personalitat d’algun magnífic un pèl descuidat.