La propera pell

103 MIN. Espanya, Suïssa (2016)

La propera pell

Direcció: Isa Campo i Isaki Lacuesta

Guió: Isa Campo, Isaki Lacuesta i Fran Araújo

Amb: Emma Suárez, Sergi López, Àlex Monner i Bruno Todeschini

Crítica de cinema
Manu Yáñez

La propera pell

Si considerem que el millor cinema és aquell capaç d'esdevenir polisèmic, el que genera múltiples significats possibles per a les seves imatges i diàlegs, La propera pell es guanya la nostra admiració en una escena en què el protagonista –un noi que torna a casa amnèsic vuit anys després de la seva desaparició– exclama “Jo no sóc així!” després d'agredir un company de colla. El crit desesperat, que condensa la meditació del film sobre els laberints de la identitat humana, queda obert a múltiples interpretacions. ¿El Gabriel (un fantàstic Àlex Monner, tens i contingut) vol dir que la reacció no és pròpia d'ell? ¿O potser és que no li agrada en què s'ha convertit? La tercera opció, que apuntaria que en realitat el Gabriel no és qui diu ser, funciona com el motor subterrani d'una pel·lícula tocada pel suspens i per la notòria confiança dels seus directors en les eines del realisme. Sense flash-backs explicatius, abocada al treball amb la paraula i el gest, La propera pell creix entre els miratges que generen els secrets i la memòria selectiva, però també el desig i l'enveja.

Si considerem que el millor cinema és aquell capaç de celebrar el misteri com un element inherent a la realitat, La propera pell ens acaba de conquerir en una escena de ball en què el Gabriel i la seva mare (una immensa Emma Suárez, igual d'afligida que a Julieta d'Almodóvar) dansen al ritme de les incerteses que els envolten. Tot i que la premissa argumental del film pot fer pensar en El intercambio de Clint Eastwood o en El regreso de Martin Guerre amb Gérard Depardieu, el film de Campo i Lacuesta –que ja havien demostrat tenir la mà trencada en el drama intimista a Los condenados– acaba situant la recerca de la veritat factual en un segon terme per reflexionar sobre la preeminència d'una veritat superior, marcada per la fe en l'altre i per l'amor incondicional.

Les pells de La propera pell estan marcades per les cicatrius de maltractaments i per les arrugues provocades pel pes agònic de l'absència. Uns cossos que Campo i Lacuesta arraconen en un paisatge muntanyós i fronterer que serveix d'eficaç presó dramàtica per a uns personatges que busquen el contacte d'altres pells per no perdre's en l'interior de les seves ments ferides. Donada la consistència de la proposta realista del film, sorprèn la introducció d'algun efectisme sonor que pretén acostar-nos a la subjectivitat dels personatges. Per sort, l'austeritat formal, condimentada amb tocs de sensualitat i amb una inspirada banda sonora de Gerard Gil, acaba imposant la seva llei en aquesta pel·lícula de pells i identitats cremades.