El profesor de violín s'ajusta com l'anell al dit a certs esquemes del cinema social més ortodox. El film del brasiler Sérgio Machado denuncia amb urgència el desemparament dels joves que malviuen a les faveles de São Paulo, mentre la seva convencional posada en escena i la calculada estructura narrativa són de tot menys transgressores. Dit això, la pel·lícula conté elements valuosos. El protagonista és un jove i orgullós violinista que aspira a tocar a l'Orquestra Simfònica del Brasil, però que s'ha d'acontentar amb el fet d'ensenyar música a una colla de joves marginats i desmotivats. La premissa sembla una combinació de Fama, amb el retrat del competitiu univers de la música, i Rebel·lió a les aules o Ments perilloses, amb la batalla d'un mestre per domesticar les seves feres d'extraradi. Però a mesura que avança el film, la vessant pedagògica i de crítica social esdevé el cor del relat, que subministra ajustades dosis de violència, frustració, tendresa i tragèdia.
La pel·lícula guanya en complexitat quan situa el professor en diverses cruïlles ètiques i morals, la més sucosa de les quals planteja la incorrecta conveniència d'organitzar un concert per a la filla d'un gàngster local. No obstant, aquests apunts d'interès es veuen deslluïts pel paternalisme amb què la pel·lícula retrata (i simplifica) el drama dels joves aprenents de músic, un llosa habitual del cinema que té com a prioritat resultar edificant.
