El perdut

97 MIN. Espanya (2016)

El perdut

Direcció: Christophe Farnarier

Guió: Daniel Remón, Pablo Remón i Christophe Farnarier

Amb: Adrià Miserachs

Crítica de cinema
PAULA ARANTZAZU RUIZ

El perdut

El ‘Walden’ del Ripollès

Hi ha paisatges que sembla que existeixin només per perdre’s en la seva immensitat, com, de la mateixa manera, també hi ha homes disposats a ser devorats per la natura per tal de sobreviure, fins i tot per tal de ser feliços. De vegades un es perd de manera intencionada, perquè fugir cap al bosc més profund sembla l’única via de trobar-se a un mateix. Aquesta és la base del nou projecte del francocatalà Christophe Farnarier, que, després de signar els documentals El somni (2008) i La primavera (2012), s’apropa a la ficció amb El perdut, un film basat en fets reals que és alhora una lectura del Walden de Henry David Thoreau.

De fet, el llargmetratge neix de la fusió d’aquestes dues idees -una, la proposta de portar a la gran pantalla la història real d’un jove andalús que després d’intentar infructuosament treure’s la vida es va amagar durant 14 anys a les muntanyes; l’altra, actualitzar el relat de l’escriptor transcendentalista americà- i l’equació creativa no només funciona, sinó que és un d’aquests petits triomfs cinematogràfics que de tant en tant et colpegen inesperadament.

El perdut comença amb una escena en què veiem un paisatge i sentim una motocicleta, amb un home petit dins un tros del món que potser li queda massa gran. El vehicle de sobte s’atura i un primer pla ens ensenya el protagonista encanonant-se el cap. Qui és? Per què ha arribat a aquesta situació? Les preguntes entorn de la seva identitat de seguida sobren perquè a Farnarier no li interessa el passat d’aquest home perdut, sinó seguir i estudiar els canvis que el porten de desitjar la mort a abraçar la vida. I aquest arc de transformació, en última instància, és fascinant. Farnarier ens ho mostra amb imatges d’una preciositat absoluta, com quan el protagonista, un magnífic Adri Miserachs, interactua amb un mussol, o mitjançant una narració mínima que es fixa en les distintes etapes de supervivència que travessa el personatge durant el seu periple a les muntanyes del Ripollès, començant per l’ús del foc, la fase recol·lectora o la caça fins que s’inicia en el sedentarisme i l’agricultura.

Però El perdut va més enllà de ser un survival d’autor, com Essential killing (Skolimowski, 2010), o de voler parlar-nos de la restitució en la civilització d’un home ferit i confós. Més aviat les seves pretensions van pel camí contrari, perquè amb aquesta modulació de l’home dins la natura Farnarier articula, des del mite del bon salvatge de Rousseau i les idees del Thoreau, una reflexió silenciosa sobre l’opressió de l’actual societat hipermoderna. Tot un cant a la desconnexió.