'El otro lado de la esperanza'

Fins fa una anys, era fàcil establir comparacions entre el cinema de Kaurismäki i el teatre de Samuel Beckett. Les pel·lícules del finlandès eren tragicomèdies tocades per l’existencialisme, l’avantguardisme i el minimalisme (i potser algun altre isme més) en la gran tradició del teatre de l’absurd. Però com que les lectures político-socials que sempre han estat presents en el cinema de Kaurismäki han anat surant fins a la superfície en els últims films, ara l’emmirallament amb un altre tità de la dramatúrgia potser és més adequat: Le Havre i El otro lado de la esperanza semblen inspirar-se en el teatre de la política (també conegut com a teatre èpic, teatre de l’alienació o teatre dialèctic) de Bertolt Brecht. És a dir, que són pel·lícules que, sense perdre el component de desafiament formal, l’estil personal o les ambicions artístiques, volen ser testimoni del seu temps amb un caràcter compromès i actiu; posant el dit a la nafra i intentant remoure consciències.

El otro lado de la esperanza forma un díptic amb Le Havre (de fet, el sempre sorneguer i desconcertant Kaurismäki diu que és la segona entrega d’una trilogia de... dues pel·lícules!) que ensenya les vergonyes europees davant de la tragèdia dels refugiats. Davant la poca flexibilitat i empatia de les administracions estatals, el cineasta invoca la compassió i implicació ciutadana, encara que aquesta presa de consciència comporti actuar al marge de la legalitat.

Creuament de destins

En realitat, la reclamació de fons d'El otro lado de la esperanza és molt bàsica i irrebatible. És un film sobre el dret de qualsevol persona a reconstruir la seva vida si li han anat mal dades. Però és evident que aquesta mena de reset no és el mateix per a una persona del Primer Món que ha esgotat el seu matrimoni i la seva feina com a venedor de camises que per a un mecànic sirià que ha fugit d’un conflicte bèl·lic travessant a empentes i rodolons mig Europa i havent perdut gairebé tot el que tenia pel camí. No obstant, entre els dos personatges es pot establir un fil de fraternitat que els empenyi a compartir els seus destins més enllà de les diferències entre països d’origen i classes socials.

El dret a la reinvenció (també a la felicitat) és el motor d’un film que, d'altra banda, no negocia amb el fet de deixar de ser el mateix de sempre; perquè el cinema de Kaurismäki és insubornable. Fins i tot quan trepitja l’hort que cultiven Ken Loach, Mike Leigh o els Dardenne continua sent aquell estrany hereu de Chaplin “alcohòlic, rocker i comunista”, segons pròpia definició, de tota la vida. Si de cas, però, ara posant més èmfasi en l'últim qualificatiu.