¿Com parlaríem d'El nacimiento de una nación si la seva prometedora trajectòria no s'hagués vist truncada pel ressorgiment d'un greu episodi d'agressió sexual pel qual Nate Parker -director, guionista, productor i protagonista absolut de l'obra- va ser jutjat en els seus anys universitaris? ¿Potser aplaudiríem la visibilitat que la pel·lícula dona a la sagnant revolta encapçalada per l'esclau estatunidenc Nat Turner l'any 1831, i seríem benevolents pel que fa al seu efectisme? En el meu cas, només puc pensar que trobaria igualment a faltar una aposta formal més revulsiva, que no s'acontentés amb el gest d'apropiar-se del títol del clàssic de D.W. Griffith del 1915, al qual discuteix el caràcter racista, però no l'articulació d'un llenguatge fílmic acadèmic, que la pel·lícula hereta sense remordiments. També sospito que em seguiria grinyolant la manera, més maniquea que veritablement conflictiva, en què Parker explica l'evolució del pensament religiós de Turner, passant de la submissió del xai al trencament de les cadenes. I, sobretot, estic segur que algunes escenes em farien arrufar el nas; especialment aquella que explica una violació mostrant-nos el rostre de l'esclau que sap que la seva muller està sent forçada (“Segons la posada en escena, és ell el deshonrat”, va apuntar amb encert la companya Violeta Kovacsics). Així que sí, si no féssim cas del context, aquesta crítica seguiria tenint el mateix nombre d'estrelletes. Però, segurament, el crit de justícia universal que inflama el film deixaria un regust un xic menys agre.
