La mort de Lluís XIV

115 MIN. Portugal, França i Espanya (2016)

La mort de Lluís XIV

Direcció: Albert Serra

Guió: Albert Serra

Amb: Jean-Pierre Léaud, Patrick d'Assumçao, Marc Susini i Vicenç Altaió

Crítica de cinema
Manu Yáñez

La mort de Lluís XIV

Guiada per un cert esperit lampedusià, La mort de Lluís XIV reformula alguns dels trets distintius de l'obra d'Albert Serra per refermar un clar objectiu de fons: la dissecció de figures mítiques de la literatura i la història que davant la mirada del director català emergeixen fulgurants, tangibles, vives. Paradoxalment, aquest vitalisme inherent al cinema corpori de Serra ha situat els seus protagonistes –el Quixot, els Reis d'Orient o Casanova– davant del mirall del temps, una idea que batega subterràniament en unes pel·lícules itinerants, abocades a un moviment que semblava refermar una certa fugida de la mort. Una fi ineludible que passa a ocupar el centre de la representació en el fascinant rèquiem fílmic que Serra dedica al Rei Sol: acorralada per la mort, la pel·lícula no pot fer altra cosa que abocar-se al quietisme, l’estasi.

Tancats durant la major part del film en l'ombrívola cambra d'un rei que agonitza, els espectadors assisteixen a una crònica mortuòria que Serra trosseja com si es tractés d'una autòpsia fílmica: la trajectòria, el context i el llegat de Lluís XIV es revelen en un conjunt de gestos fugaços o eloqüents, així com en frases caçades al vol. Un magma expressiu en què la mort es presenta com una figura concreta i alhora abstracta. D'una banda, Serra ressegueix amb detall la progressiva putrefacció del cos gangrenat del monarca, que, com en la Lliçó d'anatomia del Dr. NicolaesTulp de Rembrandt, apareix envoltat per uns metges que s'aferren als ideals de la ciència i la raó, les llums i ombres de la Il·lustració. D'altra banda, el film sublima l'eterna i infructuosa batalla contra la mort, en què l'ésser humà exhibeix la seva cara més desesperada i absurda, un crua realitat que la pel·lícula aborda amb to irònic.

Més enllà del tema i l'escenari, La mort de Lluís XIV incorpora una poderosa eina al repertori de Serra: el treball amb actors professionals. Estirat en un llit, Jean-Pierre Léaud, mite vivent del cinema francès, construeix un personatge d'una complexitat psicològica impensable en l'obra anterior del director de Banyoles. L'empremta deixada per Lluís Carbó i Lluís Serrat a Honor de cavalleria i El cant dels ocells serà difícilment igualada, però Léaud reivindica el valor d'un actor capaç de desdoblar un personatge: el seu Lluís XIV és ingenu i tendre quan juga alegrement amb els seus gossos; arrogant quan mira a càmera, desafiant, al so de la Gran missa en do menor de Mozart; altiu i vanitós en saber-se protegit per la força dels rituals; impotent davant l'actitud complaent dels que l'envolten i la imminència de la fi.