Ara que Alejandro González Iñárritu o Alfonso Cuarón formen part del respectable club dels autors de Hollywood, sembla fàcil parlar del boom, però quan es mira cap enrere es pot comprovar que ja fa uns quants anys que les plaques tectòniques del cinema fet en aquell país es belluguen amb força gràcies a la presència en el circuit de festivals de noms com Carlos Reygadas i, sobretot, en l'últim lustre, de figures com Michel Franco. Amb només 37 anys, Franco mou al seu gust els seus projectes en terrenys tan competitius com Canes, Venècia o Berlín, i aquest home multiorquestra (productor, director, muntador i guionista) ha sabut prendre el testimoni a Reygadas o a Amat Escalante signant (Después de Lucía, Chronic) o produint (Desde Allá) històries impúdiques que ens parlen de l’empobriment moral d’un estat mexicà corrupte i sanguinari.
Llops solitaris
En aquesta tradició de narracions brutals se situa 600 millas, el primer llarg de Gabriel Ripstein, produït per Franco i una de les sorpreses en la passada Berlinale, en què va guanyar el premi al millor debut del certamen. A diferència de les poètiques imbricades d’Arturo Ripstein, l'il·lustre pare del realitzador, 600 millas és un thriller fronterer tan sec com la pols del desert que trepitgen els seus protagonistes, llops solitaris que es mouen d’un costat a l'altre de la tanca de filferros: Tim Roth dóna vida a un policia que busca el rastre de la delinqüència organitzada en la compravenda d'armes de segona mà, mentre que el jove Kristyan Ferrer encarna un mexicà que vol guanyar diners fàcils transportant pistoles i metralletes dels Estats Units a Mèxic. Dos personatges que li serveixen a Ripstein per construir una gens velada denúncia de la doble moral d’una Amèrica que, massa obsessionada amb l’enemic exterior, no sap veure el problema que amaga dins les seves fronteres. Només els primers compassos de la pel·lícula ja mostren cap a on dispara Ripstein: el comerç d’armes i una societat en què importen més els teus diners que la teva vida.
Àgil i sostinguda en llargs plans suturats amb un muntatge precís, 600 millas s’allunya de les narracions plenes de violència tan pròpies del cinema sota l’òrbita de Franco per buscar filiacions fílmiques en la road movie o en el neonoir, especialment quan la pel·lícula acompanya els protagonistes en el seu viatge cap al final de la nit. No acaba, però, de trobar el film de Ripstein el seu lloc, massa fred, de vegades fins i tot cruel, amb dos protagonistes que potser mereixien un altre gir del destí que els redimís d’aquest entorn dominat per la llei de la supervivència.
