Les masculinitats i noves identitats de 'Vivir y otras ficciones'

A Jo Sol li ha sortit una pel·lícula profundament foucaultiana, i no precisament per espessa –Vivir y otras ficciones és tan diàfana com un cel d’estiu–, sinó per les seves idees entorn del cos, de com el controlen la societat i les institucions, i, sobretot, uns protagonistes en lluita amb l’objectiu de poder gaudir d’ells mateixos en total llibertat. Sota el format de ficció que coqueteja amb el documental, la pel·lícula de Sol posa en relació els films Yes, we fuck (2015), d’Antonio Centeno i Raúl de la Morena, i El taxista ful (2005), de Sol, per establir una mena de diàleg socràtic entre els seus personatges principals, l’Antonio, un escriptor tetraplègic que reivindica el dret a l’accés al mateix cos i a la sexualitat de les persones amb diversitat funcional, i el Pepe, sortit del psiquiàtric després de complir condemna per robar taxis per treballar.

Les trobades i els silencis de l’un i de l’altre, el seu dia a dia o els seus punts de vista sobre els conflictes que afronten marquen el guió d’una història fluida i puntejada pel cant profund del Niño de Elche: “No és que tinguem un cos, és que som cos”, dirà repetidament l’Antonio; “Som com cocodrils en un zoològic, que no estan morts però tampoc vius”, reflexionarà Antonio en una de les seves visites al metge. Com a resultat de l’equació, descobrim un fresc íntim i sincer sobre masculinitats i noves identitats, que ens interpel·la de manera directa i que qüestiona sense efectismes l’estrany concepte de normalitat.