La llegada

116 MIN. Estats Units (2016)

La llegada

Direcció: Denis Villenueve

Guió: Eric Heisserer

Amb: Amy Adams, Jeremy Renner, Forest Whitaker i Michael Stuhlbar

Crítica de cinema
Joan Pons

La llegada

No estem sols

Sovint els crítics estem, o semblem, tan pendents del que passa a la pantalla que, en realitat, no mirem pel·lícules, sinó el nostre melic. Se’ns en refot com estan vivint la mateixa pel·lícula que estem veient nosaltres els companys espectadors (col·legues de gremi o púbic del que paga entrada) que estan asseguts a les butaques del nostre voltant. I, de vegades, és tan important la relació individual que establim amb un film com la col·lectiva. O, dit d’una altra manera: de vegades, mirar de reüll la platea pot ser força revelador. Aquest gest, al marge de si a nosaltres ens està convencent el que veiem o no, pot donar claus evidents, per exemple, sobre l’efectivitat d’una comèdia, d’un film de terror o fins i tot d’un melodrama (el públic riu, s’espanta o plora). Ara bé, com podem mesurar aquest feedback en una pel·lícula de ciència-ficció? Quina és la reacció del pati de butaques que revela que l’obra rutlla? Doncs un silenci i una concentració a la sala pràcticament total; gairebé es poden sentir els engranatges del nostre pensament especulant sobre una hipòtesi de futur possible. En aquest sentit, La llegada és un triomf absolut.

Parèntesi d’oblit

Denis Villeneuve posa en escena el protocol terrícola de recepció d’una sèrie d’entitats alienígenes al nostre planeta amb la gravetat, formalitat i sensació de meravella que un esdeveniment d’aquestes característiques requeriria. Sí, el film és solemne, és seriós i és dramàtic (potser fins i tot en excés, d’acord). I rigorós, què ho és? Ja vindrà, ja, la comunitat científica a assenyalar defectes, contradiccions i bajanades, com ja van fer amb Gravity o Interstellar. Però, de moment, que no ens esguerrin la festa. Perquè mentre dura la projecció, com a espectadors estem tots muts, enlluernats i absorbits per una ficció que articula els seus “I si...?” amb astúcia cinematogràfica. Villenueve crea un clima d’expectació i misteri que ens posa en disposició de creure un plantejament de ciència-ficció especulativa que no es pas nou (Encontres a la tercera fase o Contact parlen més o menys del mateix), però sí eficaç. Durant dues hores, i encara que utilitzi dreceres de guió, trampes narratives i jocs de mans de direcció (o, potser, precisament per això), vivim a la seva realitat i oblidem la nostra. De fet, el poder de succió de la trama sci-fi de La llegada és tan potent que, fins que no arriba el final del film, no ens adonem que estàvem veient també ¡una pel·lícula d’amor! Tot plegat converteix la pel·lícula en un immens vot de confiança per al director que l’any que ve presentarà la segona part de Blade runner.