CRÍTICA DE CINEMA
Cultura Cinema 17/06/2016

La leyenda de Barney Thomson

Un aprenent de Sweeney Todd?

Joan Pons
2 min
La leyenda de Barney Thomson

2,5* Direcció: Robert Carlyle. Guió: Richard Cowan, Colin McLaren. 90 minuts. Regne Unit (2015). Amb Robert Carlyle, Ray Winstone, Emma Thompson, James Cosmo, Ashley Jensen, Samuel Robertson2,5*

Robert Carlyle va estar tocat per la gràcia. Ho semblava. D’ençà que va protagonitzar Riff-Raff de Ken Loach el 1991 i fins a Amb el món no n’hi ha prou el 1999, aquest actor amb un rostre de fumador de paquet diari i un cos que és un manyoc de nervis va ser un dels joves intèrprets britànics més cotitzats dels 90, juntament amb Tim Roth i Gary Oldman. Era una presència en pantalla amb molt caràcter, molta versatilitat i molt street cred (és a dir: la seva fesomia, dicció i gestualitat eren un mirall on podia identificar-se sense problemes, ehem, la gent normal ).

Però sembla que la flor del protagonista de Full Monty i el secundari robaescenes de Trainspotting va començar a pansir-se al segle XXI. La responsabilitat és en part seva: es va apartar del focus en un semiretir per qüestions personals. I potser per això fa temps que no li arriben a la bústia gaires propostes de papers en títols rellevants (poc cinema, massa televisió).

De manera que aquest actor escocès ha decidit fer-se ell mateix el llit i debutar com a cineasta a La leyenda de Barney Thomson, una comèdia negra sobre un barber pocatraça sospitós de ser un psicòpata.

El primer que crida l’atenció de La leyenda de Barney Thomson és el seu llenguatge. Parlada en un accent vernacle de Glasgow que convidaria a demanar subtítols fins i tot per als habitants de la rodalia d’aquesta ciutat, la pel·lícula té l’atractiu de cert verisme oral que, en segon terme, també és molt musical. De vegades sembla com si els personatges rapegessin i tot.

El problema no és tant la part sonora del film com la part visual. Sembla com si Carlyle volgués que cada imatge de la pel·lícula es pogués congelar i convertir en un pòster. Tot està escrupolosament ben il·luminat, ben enquadrat i ben dirigit artísticament. Que no hi hagi cap sospita d’amateurisme, si us plau! Aquesta minuciositat, però, resta embranzida a la història, que, precisament per ser una comèdia macabra al voltant d’un whodunnit,potser hauria d’anar més cara a barraca i confiar més en la tensió general de la trama i menys en els detalls de cada fotograma.

A Carlyle, que cada vegada s’assembla més físicament a un parent llunyà de Viggo Mortensen, no li flueix la història. Sí que li entren alguns acudits (especialment els més salvatges i amb mala entranya), sí que aconsegueix dotar de carisma rocambolesc alguns secundaris (Ray Winstone com a investigador barroer i Emma Thompson com a presència materna grotesca), però no acaba de trobar el ritme d’una comèdia que té un tic-tac massa estrany, massa entrebancat, per mantenir el somriure de l’espectador al llarg d’una hora i mitja.

stats