Infierno azul

87 MIN. Estats Units (2016)

Infierno azul

Direcció: Jaume Collet-Serra

Guió: Anthony Jaswinski

Amb: Blake Lively, Oscar Jaenada, Brett Cullen, Sedona Legge, Janelle Bailey, Chelsea Moody

CRÍTICA DE CINEMA
JOAN PONS

Infierno azul

Vinga va, creiem-nos que Infierno azul passa a una platja secreta allunyada de la civilització, però on funciona la connexió 4G sense cap problema. Assumim, també, que en aquest racó del món podem trobar més diversitat de fauna marina junta que a l’Aquàrium de Barcelona. Negociem que, d’acord, a Blake Lively la poden rebregar les onades, socarrimar el sol, picar les meduses, esgarrinxar els coralls verinosos i mossegar els taurons, però que el biquini no se li mourà de lloc en cap moment. Empassem-nos que un penjoll pot servir com a agulla de sutura si van mal dades (John Rambo aprova la moció). Pactem que un tauró amb fam ara pot nadar en cercles de freqüència temporal programada com si fos un robot i ara pot saltar fent cabrioles inesperades, segons ho demani el guió. Reconeguem, doncs, que una cosa són les lleis de la física i una altra les normes de l’entreteniment cinematogràfic (si la superfície del mar s’incendia amb una bengala, vés a saber, potser hi ha un sobrant de detritus químics fins i tot a una platja verge). Acceptem que Jaume Collet-Serra cada vegada té més múscul com a artesà de cinema de gènere i que, tot i que la sharkxplotation els darrers anys sigui un desgavell molt divertit de sèrie Z (ja hem vist taurons voladors, taurons fantasmes...), ell ha volgut fer una cosa més digna, més creïble i més sèrie B, tipus Open water, i potser fins i tot sèrie A, tipus 127 horas, amb algun fragment vistós d’esport extrem ideal per al format Imax com a cirereta del pastís. Si comprem tot això, llavors sí: Infierno azul està molt bé.